La mirada que salva

 

Seguim fent camí cap a la Pasqua. Ara, l’evangeli ens situa en la trajectòria d’entendre el que signifiquen les paraules «misericòrdia» i «perdó». Contemplant l’actitud de Jesús davant la probable execució d’una dona sorpresa en pecat, és tot el poble qui ha d’escoltar el misericordiós oferiment d’un perdó il·limitat. La desproporció resulta tan gran que sembla impensable poder conciliar la venjança ambiental que es respira amb el perdó que prové de Jesús. Amb això demana una justícia de més qualitat, un amor fet perdó fins a l’extrem.

 

La mirada de Jesús és una mirada que salva. En altres ocasions s’havia apropat a un cec de naixement, a un paralític, a deu leprosos, a una samaritana, i això li havia provocat una situació de conflicte, perquè qualsevol gest a favor d’un marginat significava una oposició declarada envers unes tradicions sagrades. Igual que els marginats, Jesús és acusat pels jutges de torn que en nom de la llei alcen les mans carregades de pedres per descarregar-les implacablement sobre la persona pecadora.

 

Aquesta vegada, Jesús s’apropa a una dona acusada d’adulteri. Però és important que ens fixem amb la mirada. La dels lletrats i fariseus: saturada de ràbia i rancúnia. La de la dona: inundada pel dolor, el penediment i l’ofensa pública. La de Jesús: plena de proximitat, d’amor misericordiós i perdó. Jesús, que és un home lliure, posa en primer lloc la dignitat humana i la igualtat entre l’home i la dona. Jesús no hi veu una pecadora a condemnar, sinó una dona a estimar, perdonar i salvar. Aquesta és la grandesa de Jesús i la grandesa que se’ns demana a nosaltres a l’hora d’actuar per tal de rehabilitar les persones: desacord total amb el pecat i fermesa per eradicar-lo, però sempre amb la ma estesa al pecador.

 

Jesús parla clar i en nom de Déu diu el que pensa: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». És l’afirmació més contundent que s’ha pogut escoltar contra la pena de mort. La mirada, el gest, el silenci, la interpel·lació, han transformat els cors. Les paraules finals només ajuden al reconeixement de l’amor infinit de Déu, com en el sagrament del Perdó: «Tampoc jo no et condemn. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més». El perdó implica la conversió. És el que Jesús demana a canvi.