TaizÚ: Acolliment, pregÓria, cant, silenci, comunitat, diÓleg i humilitat

 

Taizé és una paràbola que captiva els joves d’avui i els de fa un grapat d’anys. Per la meva part, som un dels mils joves que van anar a Taizé el juliol de 1968. Taizé va ser una descoberta que segueix essent actual. L’esperit de Taizé és una vivència interior que toca la fibra dels interrogants que tota persona és capaç de fer-se, un camí per a trobar-se amb Jesús i amb tot el que ens rodeja. Qualsevol adult o jove -creient o agnòstic- ha pogut percebre dins el seu cor una veu que el convida a fer un pelegrinatge de confiança. Avui, és un referent vàlid per a la pastoral amb joves, la seva espiritualitat i compromís.

 

Fa cinquanta anys, pujant la colina de Taizé, la meva primera descoberta va ser l’acolliment. Uns joves ens rebien pronunciant el nom i indicant-nos el que havíem de fer. La segona descoberta va ser la pregària i la bellesa del cant. Era la primera vegada que em trobava entre milenars de joves pregant, fent silenci, cantant en llatí i altres llengües, rodejant una comunitat de monjos que era com la columna vertebral d’un cos que vibrava a l’uníson. La tercera descoberta, els cercles de diàleg, on tothom podia exposar els seus interrogants i intervenir. A l’entretant, un monjo ens comentava uns versets curts de l’Evangeli.

 

Varen passar vint anys. Al llarg d’aquest temps, havia conegut alguns monjos i fet amistat amb algun d’ells. Arribar al prior, al germà Roger Schutz, era quasi bé un somni. Però va ser l’any 1988, formant part d’un equip de televisió espanyola i treballant en una sèrie sobre «Vida monàstica», que vaig poder entrevistar-lo durant mitja hora. No m’ho podia creure, a més, durant vuit dies vaig tenir l’oportunitat de parlar llargues estones amb ell. En aquesta ocasió la descoberta va ser la seva captivadora humilitat. Un dels dies, resant junts agenollats davant l’icona de la Mare de Déu, em va dir en francès: «Pare, beneïu-me!» Feia setze anys que jo era capellà, sorprès i emocionat li vaig dir: «Jo no en som digne!». Mirant-me, em va respondre: «Ho has de fer, perquè tu ets pare i jo només som germà!». Mai no he oblidat aquesta lliçó tan plena d’Evangeli, la guard sempre viva dins el meu cor.