Homilia en la festa de Sant SebastiÓ, patrˇ de Palma

 

 

Is 26,1-4. Obriu les portes i entrarà un poble just, Vós el guardau en pau, perquè confia en Vós.

Salm 126,1-2. Si el Senyor no guarda la ciutat, és inútil que vigilin els guardes.

He 13,1-2.5-6.14-16. No deixeu mai d’estimar-vos fraternalment ni d’acollir els forasters. Oferiguem a Déu, per Jesucrist, una acció de gràcies perpètua, fruit de llavis que alaben el seu nom. 

Lc 6,17-23a. Feliços vosaltres quan, per causa meva, la gent vos odiarà, vos esquivarà, vos ofendrà i denigrarà el vostre nom: aquell dia, alegreu-vos i feis festa, perquè la vostra recompensa es gran en el cel!

 

Permeteu-me que enguany, i des de la llum que ens aporta la Paraula de Déu i les lliçons de la història, contemplem amb afecte la nostra ciutat i, amb ella també les altres ciutats, viles i pobles on vivim. No hi ha cap dubte que l’hàbitat humà ens acull, ens configura, crea vincles personals i socials, és hereu i continuador d’una història i unes tradicions, i viu amb goig tot allò que ens identifica i ens agermana. Celebrar la festa de Sant Sebastià ens situa en aquesta òrbita i ens anima a ser fidels, com ell, que fins el moment del martiri ens ho ensenya a viure amb la fortalesa de la fe.  

 

Si avui som aquí, és perquè els cristians hem tingut i tenim una missió que prové de Jesús en la configuració religiosa, social, cultural i secular de les nostres ciutats i pobles. I, sobretot, perquè desitjam ser aquest «poble just que Déu vulgui guarda en pau i confii sempre en ell» (1ª lectura). Precisament avui, en l’Eucaristia, oferim a Déu per Jesucrist una «acció de gràcies perpètua, fruit dels llavis que alaben el seu nom» (2ª lectura). Aquesta memòria històrica és remunta a molts anys enrere on l’Església ha mantingut viu el record d’un fet, en el qual hi ha el reconeixement que Déu intervé en els camins de la vida i –encara que sigui enmig de dificultats i febleses humanes– configura la història carregant-la de valors evangèlics. Aquests valors són els que els cristians volem aportar a la nostra ciutat, immersos responsablement en ella i compromesos en la seva edificació diària, servint el bé comú.

 

Aquesta celebració a la Seu, que forma part dels actes de la festa de Sant Sebastià, és d’acció de gràcies, en nom de tot un poble, per la intervenció de Déu enmig de la calamitat de la pesta i la consegüent alliberació d’aquest terrible mal. Algú ha dit que «la història de la humanitat és una lluita perpètua, entre el bé i el mal, i qualsevol construcció humana uneix elements de tal lluita en qualsevol dimensió i forma d’existència». Si ho feim així és perquè els cristians creim en la força de la resurrecció, que venç el mal i canvia el sentit de la mort, fent d’ella el pas necessari cap una nova albada de vida en Déu per sempre.  

 

En el context del que vaig dir a l’homilia de la missa exequial a Manacor per les tretze víctimes de la torrentada que va afectar els pobles i la zona del nostre Llevant, hi vull afegir aquestes paraules encoratjadores del papa Francesc: «On sembla que tot ha mort, a tot arreu tornen a aparèixer els brots de resurrecció. És una força imparable. És veritat que moltes vegades sembla que Déu no existís: veim injustícies, maldats, indiferències i crueltats que no cedeixen. Però també és cert que enmig de la foscor sempre comença a brotar alguna cosa nova, que tard o d’hora produeix un fruit. En un camp arrasat hi torna aparèixer la vida, tossuda invencible. Hi de haver moltes coses negres, però el bé sempre tendeix a tornar a brotar i a difondre’s. Cada dia en el món reneix la bellesa, que ressuscita transformada a través de les tempestes de la història. Els valors tendeixen sempre a reaparèixer de noves maneres, i de fet l’ésser humà ha renascut moltes vegades del que semblava irreversible. Aquesta és la força de la resurrecció i cada evangelitzador és un instrument d’aquest dinamisme» (EG 276).

Això és el que es cristians estam decidits a aportar a la nostra ciutat per una millor qualitat de vida humana, espiritual i social, encara que en molts moments no se’ns tengui en compte ni interessi fer-ne publicitat. Homes i dones cristians n’hi ha presents en tots els àmbits de las nostres ciutats i pobles, en les diferents institucions socials i partits polítics, en la família i en els centres educatius, i en tants altres organismes i voluntariat. No ens ha d’avergonyir dir qui som ni explicar les motivacions de fons de les nostres actuacions. Ja ha passat el temps de passar inadvertits. És l’hora de donar testimoni amb la valentia dels sants i, com Sant Sebastià, de la fortalesa dels màrtirs.

 

És cert que no tot ens ve de manera fàcil. Hi ha prou gent interessada en posar-nos-ho difícil. Per això, també conscient d’aquesta situació, el papa Francesc ens diu que “també apareixen constantment noves dificultats, l'experiència del fracàs, les petiteses humanes que tant dolen. Tots sabem per experiència que de vegades una tasca no dóna les satisfaccions que desitjaríem, els fruits són reduïts i els canvis són lents, i un té la temptació de cansar-se. No obstant això, no és el mateix quan un, per cansament, baixa momentàniament els braços que quan els baixa definitivament dominat per un descontentament crònic, per una accídia que li corseca l'ànima. Pot succeir que el cor es cansi de lluitar perquè en definitiva es busca a si mateix en un carrerisme assedegat de reconeixements, aplaudiments, premis, llocs; llavors, un no baixa els braços, però ja no té urpa, li falta resurrecció. Així, l'Evangeli, que és el missatge més bell que té aquest món, queda sepultat sota de moltes excuses» (EG 277). I això, és el que no podem comportar. La nostra ciutat ha de poder rebre aquest regal per la generositat dels qui l’hi podem fer arribar.

 

És a nosaltres, doncs, que ara ens toca seguir combatent qualsevol mal, com aquella pesta que tanta destrucció humana va causar aquí. Per això, els qui hem rebut l’encàrrec de Jesús d’adherir-nos al bé i combatre el mal, vengui d’on vengui, hem de ser ferment de pau i de bé enmig d’aquest tros de humanitat. Volem fer que «l’Església sigui el lloc de la misericòrdia gratuïta, on tothom pugui sentir-se acollit, estimat, perdonat, encoratjat a viure segons la vida bona de l’Evangeli» (EG 114).

 

El que no podem permetre és que hi hagi enfrontament de cultures, ni molt manco que aquest enfrontament sigui provocat per ideologies intolerants ni tampoc per fonamentalismes religiosos, que provoquen el mateix mal. Avui, l’accés a internet i la facilitat de comunicació a través de les xarxes socials  crea una nova situació de interdependència ambivalent, és a dir, que tant se’n pot fer un bon ús com un abús. Per això, no podem estar d’acord amb les faltes de respecte als símbols religiosos o la befa que públicament se’n fa del seu sentit sagrat, quan aquest constitueix l’arrel d’allò que dóna sentit a una festa que és de tot el poble.

 

En el nostre context, som conscients que hi ha una crisi de legitimitat i això ens fa patir, ja que no només prové de l’abandó pràctic de molts que un dia havien abraçat la fe, sinó també de la pressió social de la indiferència dominant, quan no del refús explícit. El que ha succeït és que també en alguns moments s’ha arribat a una espècie de persecució encoberta. Fixem-nos en la vida i testimoni de Sant Sebastià. L’objecció de consciència que va fer de negar-se a la persecució i oposar-se a matar els cristians, el va dur a ser apartat del seu ofici, a ser torturat i finalment decapitat en el port romà d’Òstia. Avui la història es repeteix, en uns països de forma declarada i cruenta, i en altres països de moltes altres formes, declarades i anònimes, que potser és pitjor.

 

Per acabar, us proposo que ens demanem: ¿amb quina actitud hem de viure tota aquesta complexa situació? Jesús a l’Evangeli d’avui ens sorprèn i ens parla paradoxalment de «felicitat» i diu «Feliços vosaltres que, per causa meva, la gent vos odiarà, vos esquivarà, vos ofendrà i denigrarà el vostre nom: aquell dia alegrau-vos i feis festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Evangeli). Ja ho ha dit la carta als Hebreus que també hem escoltat: «No tenim aquí la ciutat que ha de durar sempre, sinó que en cercam una altra que encara ha de venir» (2ª lectura).

 

És en aquesta ciutat definitiva que els creients hi tenim posada la nostra mirada com a meta, però sabem molt bé que mentre hi anam, la nostra responsabilitat de ciutadans cristians la tenim en aquesta ciutat en la qual vivim, i en el context de la qual avui la Paraula de Déu ens demana que «no deixem d’estimar-nos fraternalment, ni d’acollir els forasters» (2ª lectura), tants i tants migrants que cerquen refugi, tantes persones que hem exclòs o restam indiferents davant d’elles. És un toc a la nostra consciència de cristians i de ciutadans. És aquí on «la missió és una passió per Jesús, però al mateix temps, una passió pel seu poble... Jesús ens pren d’enmig del poble i ens envia al poble, de tal manera que la nostra identitat no s’entén sense aquesta pertinença» (EG 268).

 

Se’ns demana, però, que hi anem ben equipats, especialment per la confiança, per la capacitat d’acollida i d’acció caritativa, i animats per la fortalesa que dóna l’Esperit. Siguem valents, confiem i no tinguem por! Entre tots hem de fer una ciutat que no exclogui a ningú i integri a tothom. Que així sia!