Homilia en la festa de l'Estendard

 

1 Jn 2,18-21. Us he escrit sabent que coneixeu la veritat. La mentida no ve mai de la veritat.

Salm 95. El Senyor judicarà el món amb justícia, tots els pobles amb la seva veritat.

Jn 1,1-18. La gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

 

Ahir vespre, després de celebrar l’Eucaristia a la basílica de Sant Miquel, amb l’Ajuntament representant la ciutat, i davant la Mare de Déu de la Salut, donàvem gràcies a Déu per la proclamació de l’Evangeli a la nostra illa, i la seva vigència per la recuperació de l’any 1229 fins el dia d’avui, malgrat els embats de la historia i els intents de la seva supressió. Avui tenim més clar que mai que l’Evangeli no és una ideologia que entri a competir amb ningú, sinó que, amb la referència de Jesús, ofereix un estil propi de ser i de fer capaç de configurar sempre en positiu, en bé de la dignitat de la persona i la seva dimensió transcendent, tant el pensament com la seva activitat humana. És cert que a l’Església, formada per homes i dones humanament febles, no sempre hem estat fidels a la voluntat de Jesús ni transparents en l’actuació cristiana. Per això, som convidats constantment a un canvi d’actitud que ens retorni a l’autenticitat que Jesús demana dels seus seguidors, i disposats a donar i a rebre el perdó.

 

L’any 1229 recupera la llibertat de religió per als cristians, fet unit a l’inici d’un nou ressorgiment cultural que donarà identitat als habitants d’aquesta illa. La Diada d’avui vol ser la memòria viva d’aquest esdeveniment històric i amb característiques pròpies d’un moment molt diferent del nostre, però que ha esdevingut –com ja hem dit tantes vegades– signe identitari d’unitat per a fer de la mallorquinitat un símbol de cohesió social, de treball en favor dels drets de les persones, de defensa d’allò que constitueix el nostre tarannà més específic, els costums, les tradicions, la llengua, el patrimoni cultural, ple de la bellesa de les arts i vehicle del fet religiós, tant present des dels primers segles. Tot això forma part de la veritat del nostre existir com a poble i només la mentida és capaç de falsejar el seu contingut i destruir la seva perenne bellesa.

 

Si aquesta festa de l’Estendard la celebram a la Seu, l’Església Mare de les esglésies de Mallorca, és perquè hi ha un fet global que ens uneix a una tradició de segles des de que en els seus inicis va arribar l’Evangeli a la nostra illa. Ho celebram a la Seu, on la Paraula de Déu ha ressonat com mai per dir-nos que aquesta Paraula s’ha fet persona en Jesús, i que aquests dies estam celebrant i commemorant el seu naixement. Un Jesús que ha marcat definitivament la història i fent-ne una de sola amb la nostra, un Jesús que, junt amb la seva família, ha tastat l’amargor del rebuig que comporta prou vegades la immigració. Per això, el fragment de l’inici de l’Evangeli de Joan que hem proclamat ha dit que «era present en el món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a ca seva, i els seus no l’han acollit». Però, també al mateix temps, diu que «a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu». Aquest és el regal d’un Déu que s’ha fet proper i ha reconegut la dignitat humana fent-se humà com nosaltres, que ha plantat entre nosaltres la seva casa, vivint la nostra mateixa vida, en tot igual llevat del pecat. És el misteri de l’Encarnació, que també ens demana a nosaltres que el facem realitat en la nostra vida de seguidors seus.

 

Com podeu veure, la història del cristianisme ens està mostrant que els passos de Jesús són els que avui també donen molts dels seus seguidors. Avui el cristianisme no s’imposa amb mitjans de poder i amb la força de les armes, com des d’una altra mentalitat hagi pogut passar al llarg de la historia. Avui, l’Evangeli vol avançar amb l’anunci de la pau, amb la proposta d’una fraternitat que és universal que no exclou a ningú, amb l’oferta d’una forma de viure que té les preferències de Jesús, que són els pobres, els exclosos, els que la societat no vol acollir, persones que han de fugir dels horrors que viuen en els seus països d’origen, països en guerra, desfets per la injustícia i condemnats a morir de fam i de malalties a les que ningú s’hi apropa per a posar-hi remei. Enmig d’aquesta situació, hi ha els qui cerquen acollida a les nostres costes i se’ls nega refugi. Acaba de passar fa pocs dies per a vergonya de tots, que hi hagi països que tanquin les seves portes a l’acolliment dels qui estan al límit de la desesperació.   

 

El qui cerquen refugi són persones, amb una qualitat humana i espiritual, que fan lo impossible per sortir de la seva situació d’indignitat a la que se’ls té sotmesos governs dictadors i màfies que s’aprofiten de la seva desgràcia. Hem d’agraïr tot el que aquí es va fer i es fa per acollir persones en aquesta situació, com també tants altres exemples com tota la disponibilitat en ajudar, com va succeir en el cas de la torrentada de la zona de Llevant. Estam davant el valor humanitari d’un testimoni col·lectiu. És cert, som capaços de fer-ho!

 

No tindria sentit, en un dia com avui, que ens omplim la boca del que hem aconseguit i reivindicam allò que encara voldríem adquirir, que oblidéssim, que hi ha una realitat global que en aquests moments també demana recuperació de drets i regeneració de costums. El cristians aquí hi tenim una responsabilitat que ens ha de esperonar a no defallir en allò que l’Evangeli i la mateixa Església des d’ell ens està demanant. La presència de laiques i laics cristians, entre ells molts de vosaltres, presents en el cor de la societat, en els àmbits de l’educació i de l’empresa, de l’economia i de la política, de la sanitat, de les arts, de la cultura i la ciència, de l’ecologia i la cura de la creació, i tant sectors concrets dedicats a la innovació..., han de ser i donar una resposta concreta de transformació cap a unes actituds més plenes de humanitat i a favor de la dignitat de les persones.

 

No podem perdre oportunitats, ni fingir allò que no som, presentant-nos sense identificar-nos. Ni clericalismes ni anticlericalismes, això està més que passat de moda! És hora de posar qualitat humana i cristiana als nostres compromisos i la màxima col·laboració amb els qui treballen a favor dels altres i es desviuen pel bé comú, encara que no tenguin les mateixes idees ni les mateixes creences. Fer el bé supera tota diferència. Són immensos els camps en els quals hem de trobar-nos i treballar junts, aportant cadascú lo millor dels que és. Crec que aquesta és la fidelitat a la tradició viva que avui ens enorgullim de celebrar com a poble. Per això, hem de reconèixer la bellesa de la diversitat, el valor de la multiculturalitat, i com les legítimes diferències ens enriqueixen. En tot hi tenim una paraula a dir i un compromís a dur a terme. Malgrat les febleses humanes, creients i no creients, hem de comptar amb l’Església, que és experta en humanitat i presència universal, a l’hora de fer junts aquest camí.

 

Com a resposta concreta ens hem de decidir per la cultura de la pau. Parlam de drets humans, parlam de pau, parlam d’urgents mesures perquè aquestes «utopies» passin a ser una realitat reconeguda i viscuda. Encara no fa un mes, el papa Francesc, en el seu missatge als participants en la Conferència Internacional sobre «Els Drets Humans en el món contemporani: conquestes, omissions, negacions», a la que vaig assistir, ens deia que «mentre una part de la humanitat viu en l’opulència, l’altra part veu la seva pròpia dignitat desconeguda, menyspreada o trepitjada i els seus drets fonamentals ignorats o violats». La raó no és altra –ens deia també el papa Francesc– que «el fet que en el món d’avui persisteixen nombroses formes d’injustícia, nodrides per visions antropològiques reductives i per un model econòmic basat en els guanys, que no dubta a explotar, descartar i fins i tot matar l’home».

 

Participants d’arreu del món, especialment dels països més pobres, hem constatat amb un cert dolor i decepció que la promoció i la defensa dels Drets Humans –ara fa 70 anys promulgats solemnement– estan en regressió, sobretot en el que es refereix a la seva aplicació.  Molts Estats els han signat però no fan viable el seu compliment i estan encara molt lluny d’ajudar a que es camini en aquesta direcció. Més fort encara dir, la manifesta i compartida preocupació per la manera com van avançant paradoxalment noves dictadures provinents de formacions polítiques de signe oposat, la qual cosa –vèiem– està posant en perill la credibilitat dels sistemes democràtics. Hem escoltat amb atenció i emoció molts testimonis, especialment dels qui pateixen en primera persona la violació dels drets fonamentals, persones i països.

 

I nosaltres, ¿què podem fer? A punt de celebrar demà, dia primer d’any, novament amb tota l’Església la Jornada Mundial de la Pau, tornen a venir vells interrogants i noves plagues que la població està pagant a un preu molt elevat. La pau no pot arribar mentre grans injustícies i violències institucionalitzades tinguin carta de ciutadania. No hi ha pau aquí mentre hi hagi assassinats i violència de gènere, mentre els «drets humans» no siguin reconeguts pel «dret» viscut i aplicat, serà ben difícil fer passos en ferm a favor d’una convivència justa i pacífica. Mentre la persona humana no sigui el centre d’atenció i d’actuació per sobre d’interessos ideològics i econòmics, els drets humans no seran més que una declaració de bones intencions.

 

Ens unim a la petició que el papa Francesc fa als qui tenen responsabilitats institucionals per tal que els drets humans siguin col·locats en el centre de totes les polítiques, fins i tot quan això signifiqui haver d’anar contra corrent. Som conscients del repte que tot això suposa per als cristians, quan sabem bé cap on ens condueix l’Evangeli. El camí ens l’ha assenyalat Jesús i ell mateix l’ha viscut predicant i actuant de forma clara i valenta fins el moment del glop amarg de la persecució i la mort en creu. Ens demana que no només en fem memòria, sinó que sobretot siguem fidels.  

 

Del 31 de desembre de 1229 al 31 de desembre de 2018, generació rere generació s’ha viscut una memòria viva, una herència a la que no podem renunciar, amb llums i ombres, però, que ara, avui, ha de continuar amb un any a punt de començar i que encara és un llibre en blanc. M’ho he demanat a mi, el primer: ¿què hi escriurem? ¿què voldrà escriure cadascú dels qui som aquí i que hi figuri com aportació positiva seva? ¿interessos que exclouen a algú o l’esforç continuat per aconseguir el bé de tots? Escara està tot per fer. Demà començam. Deixem-nos ajudar i reflexionem. Els títols del missatge per la 52 Jornada Mundial de la Pau 2018 que el papa Francesc enguany ens dirigeix tracta aquest principi: «La bona política està al servei de la pau» i ho desglossa amb aquests apartats ben dignes de reflexionar: 1) Pau a cada casa. 2) El desafiament d’una bona política. 3) Caritat i virtuts humanes per una política al servei dels drets humans i la pau. 4) Els vicis de la política. 5) La bona política promou la participació dels joves i la confiança en l’altre. 6) No a la guerra ni a l’estratègia de la por. 7) Un gran projecte de pau interior i comunitària: amb un mateix, amb l’altre, amb la Creació.

 

Acab amb les paraules finals del fragment de la primera carta de sant Joan que hem proclamat:

«Vosaltres heu estat ungits amb l’Esperit d’aquell que és sant, i tots teniu el coneixement necessari. Us he escrit, no pensant que desconeixeu la veritat, sinó sabent que la coneixeu. La mentida no ve mai de la veritat». Fins aquí el text de Joan. Parlant de la veritat, pensem que Jesús ens ho ha deixat clar quan ha dit: «Jo som el camí, la veritat i la vida».