Convidats a «primerejar»

 

On hi ha un arbre a plantar, planta’l tu; on hi ha un error a esmenar, esmena’l tu; on hi ha un esforç que tots defugen, accepta’l tu. «Primereja», pren la iniciativa, comença tu! Sabem que hi ha problemes que sorgeixen i augmenten perquè en el seu moment no hem intervingut. Certes situacions de conflicte apareixen al nostre voltant perquè en el seu moment hi ha faltat una encertada actuació. D’altra part, quan es viuen ruptures interiors, queda sembrada la llavor de la crispació.

 

Converses que deformen la realitat, calúmnies que són alimentades sense fonament, crítiques amargues que enverinen el qui les llança i contagien complicitat als qui hi afegeixen o no fan res per aturar-les. N’hi ha qui són hàbils per posar els pedaços bruts a la vista de tothom i fer que l’altre perdi tot el seu valor. Quan està de la nostra mà solucionar un problema o fer cas a una persona; quan hem d’intervenir per aturar un mal major, estam davant d’un desafiament a la nostra categoria humana. No podem tenir por. La por sempre és un fre i la confiança que necessitam per avançar desapareix.

 

Sovint la necessitat és la qui ens urgeix a actuar. Aleshores, se’ns demana «viure com ho demana la vocació que hem rebut» (Ef 4,1). Aquesta referència és fonamental si volem anar a l’arrel de la dignitat humana, allà on es juga l’orientació de la vida. El cristians, som conscients de la nostra vocació i de l’estil de vida al que som cridats?

 

Conviure en un poble com el nostre demana de part de tots fer gestos significatius, des dels seus responsables fins a la persona aparentment més poc significativa. Tots tenim dret a donar i a rebre. Tots necessitam d’aquesta valuosa aportació que serveix l’autèntica qualitat de vida. És decisiu, tanmateix, que algú doni amb valentia la primera passa, i que se no se’l deixi sol. Tot això ens obliga a treballar en xarxa i amb actitud sinodal, la qual cosa demana valorar tots els vincles que teixeixen la relació humana i una ferma voluntat de caminar junts.