Quan som feble, Ús quan som realment fort

 

Resulta difícil acceptar que un seguidor de Jesús no trobi dificultats. Fàcilment s’obvia el tema religiós i fins i tot arriba a resultar estrany fer-ne conversació habitual, si no és, en molts dels cassos, per anar en contra. Aquesta es la realitat de molts cristians que s’han proposat de ser-ho enmig de les tasques quotidianes i de la diversitat d’opcions i ofertes amb les quals es troben. Ser portaveu d’algú que va a l’arrel de les coses i posa al descobert comportaments dubtosos i situacions injustes, sovint no agrada; més bé fa nosa, la seva presencia resulta incòmoda.

Què ens passa a la nostra societat que dóna tan poca rellevància als esdeveniments de les comunitats cristianes, presents i actuants en el cor de la ciutat i dels pobles, que aplega a nombrosos ciutadans i la seva actuació incideix positivament en la convivència social. Algú ha dit que tenim el millor missatge i que no el sabem “vendre”. Potser sigui així degut a la pròpia feblesa, però, ¿com és possible que un missatge de llibertat i de joia, d’espiritualitat, d’amor i de misericòrdia, de justícia i perdó, de fraternitat, pugui rebre un tracte tan oposat o indiferència?

Tampoc Jesús no ho va tenir fàcil. Va experimentar el rebuig dels més propers. Ell mateix arriba a dir que els profetes només son mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva.  Això vol dir que la situació que viu es molt delicada, no el reconeixen tot i que l’admiren, queden sorpresos, veuen que el seu llenguatge es clar, directe i transparent, però s’hi oposen.

Tanmateix, hem de tenir la convicció creient que qui ens dóna la forca és el Senyor. Ja ho diu bé sant Pau: m’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan som feble, es quan som realment fort. L’apòstol ha posat tota la confiança en el Senyor, quan li ha dit: En tens prou amb la meva gracia; el meu poder ressalta més, com més febles son les teves forces.