Eucaristia amb l’ordenació sacerdotal de Mn. Baltasar Morell Fuster i Mn. Danilo de Urzeda Pereira

Estimadíssims Baltasar i Danilo, 

familiars, preveres, diaques, germanes i germans, amics en el Senyor

 

En la celebració de la Missa Crismal d’enguany, seguint la litúrgia, vam aprofundir en la nostra identitat com a sacerdots dedicats a Déu i enteníem aquesta dedicació –tal com ho diu la carta als Hebreus– com a «destinats a oficiar a favor dels homes davant Déu, oferint dons i sacrificis pels pecats, els propis i els del poble, capaços de ser indulgents amb ells, ja que ells mateixos experimenten per totes bandes la flaquesa» (cf. He 5,1-3). Com podem veure, es tracta d’un servei humil, d’entrega total per amor al Senyor i als germans, fet per persones que experimenten la flaquesa i que no es poden apropiar l’honor de ser sacerdot, com Crist que no es va atribuir mai a ell mateix la glòria de ser-ho (cf. He 5,4-5). L’exemple de Crist accentua encara més el to humil del nostre ministeri, dedicat totalment a Déu i als germans, sense favoritismes ni exclusions.  

 

Avui, estimats Baltasar i Danilo, començau de ple aquest temps de dedicació que serà tota la vida, ja que el compromís que feis avui davant Déu i l’Església és per sempre i és de sempre. Què és aquesta mirada de futur –per sempre– i alhora de passat –des de sempre–? Heu de poder dir el mateix que el profeta Isaïes: «El Senyor m’ha format des del si de la mare perquè fos el seu servent». Un passat que és etern, que configura el present i que projecta tota la vida que encara està per succeir. Aquesta projecció per a tota la vida us fa totalment lliures amb aquella llibertat dels fills de Déu descoberta i assumida en el discerniment creient de la pregària i fet al llarg període de formació.  

 

Quan en el moment de la crida heu dit «som aquí!» heu manifestat la vostra lliure resposta a la crida del Senyor, escoltada fa temps, madurada lentament en el silenci del vostre cor, ja manifestada en l’ordenació diaconal i avui feta pública de manera definitiva. El que es realitza en vosaltres és obra de Déu, és la iniciava seva que sempre haureu d’agrair, és la voluntat del Senyor que us vol «sacerdots dedicats a Ell» i us diu com al profeta a cadascú, Danilo i Baltasar, «ets el meu servent, estic orgullós de tu». És tan sublim la nostra vocació i tan feble la nostra condició humana, que –com hem dit ja des del començament– només des d’una opció humil de vida és possible entendre-ho i viure-ho.

 

Aquest, estimats Danilo i Baltasar, ha de ser el vostre ideal de vida i la constant dedicació a formar-se en l’esperit de l’Evangeli. Per això, i perquè ha de ser la vostra especialitat, «l’home interior necessita un atent i fidel cultiu de la vida espiritual, centrat prioritàriament en la comunió amb Crist a través dels misteris celebrats al llarg de l’any litúrgic i alimentat en la pregària personal i en la meditació de la Paraula inspirada [...] En aquesta relació íntima amb el Senyor i en la comunió fraterna haureu de identificar i corregir la mundanitat espiritual: l’obsessió per l’aparença, una presumptuosa seguretat doctrinal o disciplinar, el narcisisme i l’autoritarisme, la pretensió d’imposar-se, el cultiu merament exterior de la litúrgia, la vanaglòria, l’individualisme, la incapacitat d’escolta dels altres i tot tipus de carrerisme». Es tracta, idò, de viure «la simplicitat, la sobrietat, el diàleg serè, l’autenticitat i, com a deixebles de l’escola del Mestre, viure i actuar des de la caritat pastoral que correspon al ser “servents de Crist i administradors dels misteris de Déu” (1Co 4,1)» [Ratio Fundamentalis institutionis sacerdotalis, El d de la vocació presbiteral, Claret 2017, p. 45]

 

Creixent en la caritat –el sacerdoci sempre serà officium amoris–, de tot això se’n desprèn una equilibrada i madura capacitat per a relacionar-se amb el pròxim. Això vol dir que com a preveres i des d’aquesta maduresa expressada, som cridats a «viure la serenor de fons, humana i espiritual, que ens permeti, superada tota forma de protagonisme o dependència afectiva, ser homes de comunió, de missió i de diàleg, capaços d’entregar-nos amb generositat i sacrifici a favor del Poble de Déu, contemplant el Senyor, que ofereix la seva vida pels altres» [íbid. p. 44]

 

Joan Baptista, el Precursor de Jesús, el Messies, la festivitat que celebra avui l’Església, tot i la seva rellevància cantada per la Litúrgia quan diu que «entre els nascuts de dona no n’ha sortit cap més gran que ell, hem de dir que és des de la humilitat que va entendre la seva vocació i va fer-ne missió d’anunciar la vinguda del Messies, per això deia: «convé que Ell creixi i que jo minvi». Ens va com anell al dit avui contemplar el do profètic del ministeri sacerdotal a la llum del ministeri profètic de Joan, ja que en ell s’hi realitza el designi de Déu de ser «anunci» de salvació i «llum» de tots els pobles, com hem escoltat a Isaïes, després de dir-li «és massa poc que siguis el meu servent». Descobriu en ell el vostre estil de «precursors» de Jesús, el tarannà dels qui constantment l’anuncien i el donen a conèixer.

 

La humilitat de Joan Baptista, que és la seva veritat, és la que li feia dir en acabar la seva missió, tal com ens ho han relatat avui els Fets dels Apòstols: «Jo no som allò que vosaltres pensau, però després de mi en ve un altre de qui jo no som digne de deslligar el calçat dels peus». Com podeu veure, anam desgranant virtuts i un estil de vida que ens ha de identificar i definir com a preveres, més que no el vestit i l’ornamentació exterior. Hi ha una identitat inconfusible que es va forjant cada dia amb l’ascesi personal amarada d’aquella caritat pastoral d’un cor que veu allà on es necessita amor i actua en conseqüència, a l’estil bon Samarità, a l’estil de Jesús.

 

La gent, el poble al qual sou enviats i enmig del qual ja hi treballau, us ha de conèixer –com també a tots nosaltres– per la senzillesa de tracte, per la capacitat d’acollida, per la disponibilitat a l’hora de servir, per la sensibilitat social cap els més pobres, per la atenció als malalts, per la facilitat de fer assequible l’Evangeli amb paraules senzilles i fets que ho demostrin, per la predicació atenta a la Paraula i a la vida de la gent, per la vida de pregària i pel signe de ser testimonis d’una Església de cor generós i de portes obertes, «on tothom ha de poder participar d’alguna manera en la vida eclesial» (EG 47), tal com ens ho demana el papa Francesc.

 

D’aquí a uns moments, escoltareu com en la pregària d’ordenació demanam a Déu que us concedeixi formar part de l’orde dels preveres i que renovi en el vostre cor la presència de l’Esperit Sant, per tal que la vostra vida sigui un bon exemple per als altres. Per això, en comunió amb el bisbe, el presbiteri i formant un sol cos, demanam també que sigueu fidels administradors, a fi que el poble de Déu sigui renovat pel bany regenerador del baptisme, s’alimenti de l’Eucaristia, els pecadors siguin reconciliats i els malalts rebin confort. Vet aquí un esquema clar de prioritats. No empreu mai la vida de capellà per a altres interessos, buidant-la de contingut i de sentit. Quina impressió donaríeu si diguéssiu que no teniu res a fer o no sabeu com heu d’omplir el temps.

 

Per això, teniu present que aquesta dimensió sacramental de la vida del capellà té una forta implicació social, la qual cosa vol dir “presència”, és a dir, estar amb la gent, anar a trobar-los i no esperar a que vinguin, ser bons comunicadors de tot allò –espiritual i humà– que l’Esperit us inspira i la vostra mirada creient observa. La unció amb el sant Crisma feta sobre les vostres mans les consagren perquè tot el que faceu sigui marcat per la seva força salvadora i es verifiqui en la conversió dels cors segons l’Evangeli i en la transformació de les estructures socials de la convivència humana a exemple d’una comunitat cristiana cohesionada entorn de Crist. El poble valora molt aquesta presència i té molt bon olfacte per intuir quan la nostra vida és per a ells i no per a nosaltres, veu molt fàcilment on tenim posat el cor. Per això ens estimen tant i ho agraeixen, perquè en el capellà veuen present Jesús, que es fa proper i es posa al seu nivell per a ser un bon vesí i acompanyar-los.   

 

Pensau, però, que les nostres paraules han de venir sempre avalades amb el nostre testimoni, resultat d’una unció, que és una consagració especial en bé dels germans per portar-los l’energia que ve de l’Esperit i la bona olor de Jesucrist, implicats sacramentalment i compromesos socialment entre ells, com a bons pastors que fan “olor d’ovella” i estan disposats a servir i a donar la vida pel ramat.  

 

Acab amb aquelles paraules que el papa Francesc pronunciava en l’homilia de la seva primera Missa Crismal dirigint-se a tots els ordenats: «l’oli preciós que ungeix el cap d’Aaron no és per a quedar perfumant la seva persona, sinó que es derrama i arriba fins les perifèries. El Senyor ho dirà clarament: la seva unció és per als pobres, per als captius, per als malalts, per als qui estan trists i sols. La unció sacerdotal no és per a perfumar-nos a nosaltres mateixos, ni molt manco perquè la guardem en un recipient, ja que l’oli es tornaria ranci... i amarg el cor. Al bon capellà se’l reconeix per la manera com va ungit el seu poble. Aquesta és una prova clara».

 

Avui, la missió de Jesucrist sacerdot passa per les nostres febles persones, compta amb la nostra humilitat, amb la nostra identificació amb Ell, amb goig constant i amb caritat vertadera, no cercant els propis interessos sinó els seus i el bé de la comunitat cristiana i humana, seguint el seu exemple de bon Pastor, que no va venir a fer-se servir, sinó a servir i a cercar tot allò que era perdut, fins a donar la vida per amor. Que així sia!