El tracte amb Déu, familiar i proper

És realment sorprenent. Han arribat a dir de Jesús «que havia perdut el seny». Dic «sorprenent» perquè resulta estranya aquesta qualificació quan l’actuació de Jesús mostra la seva voluntat d’eradicar el mal on es trobi i que ho hagi de fer sovint davant de molta incomprensió. Jesús, malgrat tot, no es deixa vèncer per això. Mes encara, insisteix en dir que Ell ha vingut a complir la voluntat de Deu, el seu Pare, i crida tothom a fer el mateix, la qual cosa ens donarà aquella familiaritat que farà del nostre tracte amb Ell quelcom de molt proper, confiat i entranyable.

L’acompliment de la voluntat de Deu serà per a Jesús una constant al llarg de la seva vida. Dir «que es faci la vostra voluntat» expressió ell mateix posa en els nostres llavis i en el nostre cor quan ens ensenya la pregària del Parenostre, o el crit ple de d’amargor proferit a l’hort de Getsemaní, «que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra», referint-se sempre a Déu, son més que un exemple de la seva identificació amb el Pare. Estam davant d’una nova forma de relacionar-nos amb Déu, la d’obrir-nos-hi amb total confiança i familiaritat, amb el coneixement de la Paraula i el diàleg de la pregària.

Arribar a aquesta familiaritat amb Ell és el que Jesús vol aconseguir de nosaltres. Sabem, però, que la iniciativa de convidar-nos a participar de la seva intimitat amb Déu i entre nosaltres sempre provoca reaccions. Així i tot, és un fet que davant d’Ell ningú no queda indiferent. Jesús parla de Déu d’una altra forma i introdueix un nou concepte de relació «familiar» amb Ell. Déu és Pare, bona nova, felicitat plena, amor participat i sense límits. Com un poble acostumat a lleis severes, a una obediència cega i a compliments externs, podrà  canviar i ser capaç d’entendre que Algú l’estima, el crida a la maduresa, a la llibertat i l’invita a experimentar la seva proximitat, no des de la por al càstig sinó des del seu amor alliberador?