Homilia en la festa del Corpus Christi

Des dels primers segles, la tradició viva de l'Església recull la celebració de l’Eucaristia i del diumenge, Dia del Senyor, com un esdeveniment comunitari normal, fonamental i necessari per a tot cristià. Els Sants Pares i altres escrits ja fan referència a aquesta pràctica i en concret la Didajé, el primer catecisme dels anys 100, exhorta a la reunió del diumenge per a participar en la fracció del pa i l'acció de gràcies, es a dir, per a l’Eucaristia.

 

Un dels textos més coneguts és el de Sant Justí, el qual no sols dóna notícia de la pràctica dominical, sinó que descriu amb detall el contingut d’aquesta trobada, i diu: es llegeix la Paraula de Déu, hi ha una exhortació del qui presideix, es prega per tots, es fa l'Eucaristia sobre el pa i el vi i finalment és el dia de la caritat «perquè -diu- els qui viuen en l'abundància comparteixin amb els qui passen necessitat».

 

Entre els testimonis més emotius que ens han arribat dels primers segles hi ha el dels màrtirs d'Abitinia. El dia 12 de febrer de l’any 304 són detinguts 31 homes i 18 dones acusats d'haver-se reunit per celebrar l’Eucaristia. El prevere Sadurní respon davant el procònsol sobre l’acusació que se li fa i diu: «Nosaltres hem de celebrar el dia del Senyor, és la nostra llei». El lector, de nom Emèrit, propietari de la casa on s'havien reunit per l'Eucaristia, s’hi afegeix i diu: «És cert que hem celebrat a ca meva el dia del Senyor: ho hem fet perquè no podríem viure sense el dia del Senyor». I Victòria, una de les dones presents a l’assemblea i també detinguda, afegeix: «Jo també he participat a la reunió perquè som cristiana». 31 homes i 18 dones moren executats per haver celebrat l’Eucaristia el diumenge, perquè és el Dia del Senyor.

 

Aquests homes i dones, testimonis de tanta coherència cristiana i tanta valentia, havien entès molt bé l’encàrrec de Jesús, quan en el darrer sopar, la primera Eucaristia de la història, havia dit als seus deixebles «Feis això en memòria meva». A Jesús ja li havien sentit dir: «Us assegur: si no menjau la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és vertader menjar i la meva sang és vertadera beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi... Jo som el Pa de vida... els qui mengen aquest pa, viuran per sempre» (Jn 6,53- 58).

 

Aquestes paraules de Jesús expliquen el perquè i la necessitat de l’Eucaristia, el perquè de l’alegria cristiana per a continuar fent el mateix que Ell va fer i ens va deixar com a memòria viva de la seva presència real i actual.  La nostra reunió d’avui, aquesta celebració de l’Eucaristia en la festa del Corpus, com totes les eucaristies que se celebren  arreu del món cada dia, són la resposta a la voluntat de Jesús ressuscitat de voler quedar entre nosaltres. Tanmateix, ¿per què, entre nosaltres, els batiats, només un 12% dels cristians la celebren cada diumenge; o en altres indrets, només un 3% ó un 4%? Aquí hi seriem nosaltres. ¿Per què l'Eucaristia ha esdevingut per a un ampli sector, especialment de joves, una càrrega pesada i amb la voluntat d'alliberar-se'n?

 

Alguna cosa ens ha passat que mereix una revisió profunda, ja que toca de ple els fonaments de la vida cristiana. Per això, amb tota humilitat ens hem de demanar: ¿és que s’ha afeblit la fe? ¿És que un ambient d’indiferència ha penetrat de cop la vida d’aquells i d’aquelles que en altres moments havien manifestat inquietud religiosa i ara viuen orfes de sentit, vivint con si Déu no existís? ¿Creis que es pot viure sense aquest referent fonamental?

 

Perplexitat i dificultat per a poder respondre i que se’ns entengui. El que hem d’entendre és que Déu, el nostre Pare –ell que és tot Amor– vol tots els fills i filles asseguts a la mateixa taula. Celebrar l'Eucaristia té aquest rerefons de l’amor amb que Déu Pare mira el món. ¿Com s'ha fet perceptible? Jesús ens el fa arribar fent-se home com nosaltres pel misteri de la seva Encarnació; però vol perpetuar-lo quedant-se realment i sacramentalment present. És la presència que es realitza a través d'un signe que ens obre els ulls de la fe i ens mou decididament a anunciar-lo, fent que les condicions de vida canviïn en el mateix moment de la fracció del pa, com va succeir als deixebles d’Emmaús.  

 

En un món que «acapara» i s’obsessiona acaparant, ¿no és enormement significatiu i subversiu que els cristians reunits facem el gest de partir el pa eucarístic per a repartir-lo? ¿Què canvia en la comunitat que es reuneix i en cadascú de nosaltres cada vegada que ho feim celebrant l'Eucaristia? Em deia un agnòstic després de la missa a la que havia assistit amb uns amics per primera vegada: «M’ha sorprès el gest que he vist que feies: has partit el pa per repartir-lo i compartir-lo. Ho he entès bé, però ¿sou conscients del que feu quan partiu el pa i del que significa?”. Em demano moltes vegades ¿què ha de canviar en cadascú, en l’Església, en la nostra societat..., amb la quantitat d’eucaristies que celebram? ¿Què fer perquè l’Eucaristia sigui una vertadera trobada amb Jesús viu, ressuscitat, i una autèntica festa que es viu a l’interior de cadascú i en comunitat, en ambient de família? ¿Què feim perquè siguin trobades comunitàries joioses on hi anam per les ganes que tenim d’escoltar i comentar la Paraula de Déu, de trobar-nos amb Jesús i amb els altres cristians, de fer realitat la “cultura de l’encontre” que tantes vegades ens demana el papa Francesc? Ens ha de moure l’atractiu de Jesús i de la fraternitat i no tant la conveniència d’horaris (per això, seria bo fer manco misses i que fossin més concentrades, més comunitàries i més participatives).

 

Des del Cenacle a Emmaús i, des d’Emmaús a cada una de les nostres assemblees  eucarístiques, es va realitzant dia a dia, arreu del món i en el cor de la història humana, un gest que dóna perpetuïtat a la presència de Crist per la força de la seva mort i resurrecció viscudes en íntima unitat, un gest que no és aïllat ni queda reclòs entre les quatre parets d'un temple o en l'organització tancada d'un grup, sinó que transcendeix la mateixa vida transformant-la des de les seves arrels i projectant-la infinitament cap a Déu.

 

M’impressiona com ja en el llibre de l’Èxode –a la primera lectura que hem proclamatel poble reacciona a favor de tot el que el Senyor li fa arribar a través de Moisès. I la resposta unànime del poble és: «farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot». Nosaltres, que som poble de la nova aliança, també volem respondre des de la nostra fe a aquest Jesús que, després de consagrar el pa i el vi de l’Eucaristia, ha estat capaç de donar-se totalment pel bé de la humanitat i donar-nos «vida» en abundància.

 

Quan he citat el text de sant Justí sobre els màrtirs d’Abitinia, aquells 38 homes i 16 dones que són executats per celebrar l’Eucaristia, es diu que després de llegir la Paraula de Déu, escoltar l’exhortació del qui presideix i pregar per tots, es fa l'Eucaristia sobre el pa i el vi i finalment és el dia de la Caritat «perquè -diu- els qui viuen en l'abundància comparteixin amb els qui passen necessitat».

 

Aquesta és a conseqüència immediata de l’Eucaristia, l’exercici de la Caritat que és deure de tot cristià, l’existència d’aquesta Càritas que tenim a totes les diòcesis i que es dedica a fons als més desfavorits de la nostra societat. Més de 900 voluntaris repartits per tota la illa i treballant a les parròquies, atents a allò més immediat i sensibilitzant sobre la necessitat d’eradicar les causes de la pobresa, de totes les pobreses, materials, psíquiques morals i espirituals, com també les noves pobreses que ens envolten..., i l’entrega de 70 tècnics, professionals de la solidaritat que treballen a diari per a millorar la vida i la dignitat de les persones que acullen, acompanyen i fan possible la inserció.

 

Malgrat la millora de l’economia –ho hem explicat aquesta setmana en roda de premsa i els mitjans de comunicació se n’han fet molt ressò, gest que agraïm de tot cor–, Càritas segueix ajudant a més usuaris que els primers anys de la crisi, ara fa 10 anys. A moltes famílies els costa arribar a final de mes i no poden fer front a deures i a despeses imprevistes. En l’àmbit laboral, la temporada només ofereix contractes curts, al quals s’hi ha de sumar salaris baixos i atur de llarga durada que afecta sobretot a joves i adults majors de 50 anys. La precarietat laboral s’està estenent com a forma de vida i això és molt greu per les fosques perspectives de futur que genera, si no introduïm un altre estil de vida alternatiu més humà i sobri que faci front a les desigualtats existents.  

 

És per això que, quan a l’Eucaristia «partim» el pa i el «repartim» dins les nostres assemblees, ha de seguir el gest samarità de veure on hi ha necessitat i actuar amb conseqüència. Per això, no sols volem solucionar problemes immediats de necessitats primàries, sinó anar a l’arrel d’aquesta precarietat que afecta a tants individus i famílies, que tenen nom i llinatges: enguany Càritas ha atès a quasi 7.000 persones mitjançant l’acolliment, l’escolta, la informació, el seguiment, l’orientació i l’assessorament, com també un gran esforç per a la inserció laboral i la integració familiar. I, en projectes per a portar-ho a terme, la nostra diòcesi de Mallorca a través Càritas, ha invertit quasi 3 milions i mig d’euros. Tot això, gràcies a tantes persones que de forma molt generosa hi ha contribuït i ho han fet possible, gest d’entrega que volem agrair de tot cor.

 

Com podem veure, en aquest Dia de la Caritat, el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos de les aportacions de tots és de nou possible. És un fet que –com he dit prou vegades aquests dies– quan sumam esforços multiplicam resultats. No tindria sentit l’Eucaristia i en ella la fracció del pa, que és Jesús que se’ns dóna com aliment, si quedéssim reclosos en les nostres esglésies amb les nostres devocions particulars i no exercíssim la caritat, treballant avui en tants hospitals de campanya que hem de posar arreu per atendre-ho tot.

 

Per la necessitat que en tenim i amb tota humilitat, acostem-nos a l’Eucaristia, font i cimal de la vida cristiana, que –com diu el papa Francesc– «si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes, sinó un generós remei i un aliment per als febles... L’Església no és una duana; és una casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a les espatlles»  (EG 47). «I, si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar a nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist» (EG 49). És, precisament, en el context de l’Eucaristia que Jesús ens diu «vosaltres sou els meus amics», «manteniu-vos en el meu amor». Cultivem aquesta amistat amb Jesús i els germans, i deixem-nos estimar.