Homilia en la celebració del Divendres Sant a la Seu

Ahir vespre, durant la processó i seguint la imatge del Sant Crist de la Sang, podia contemplar tot un poble que el mirava amb emoció, silenci, veneració i també llàgrimes. ¿Què hi ha en Jesús –em demanava– que mou el cor de tantes persones de tota edat i condició i els fa aixecar els ulls amb afecte? Des d’ell, duït amb esforç pels portants, podia llegir la força d’una presència, d’algú que es fa proper i atreu no sols una sensibilitat epidèrmica, sinó tot el conjunt d’una vida que com si tingués necessitat d’una regeneració total, persones i poble. I, enmig del silenci i els sons de la música, alguna exclamació com les que Jesús podia sentir quan es referien a la seva Mare o l’aclamaven a Ell.

Érem enmig del carrer, on avui no és tan freqüent contemplar l’escenari d’un poble que peregrina i que amb trenta-tres representacions plenes d’art i devoció fa camí pels carrers, places i entre les cases. El silenci ajudava a la pregària i els signes de la creu es repetien en els rostres de la gent. També les llàgrimes. I jo pensava en les paraules de Jesús escoltades just feia unes hores en la vivència entranyable de l’Eucaristia, quan ens deia “preniu-me, menjau-me, que som jo, Jesús, el qui don la vida per vosaltres i per molts en remissió dels pecats”. I ho veia així, com una promesa ja realitzada: “rescatats amb el preu de la seva sang, el Crist de la Sang, les nostres culpes han estat perdonades”. Quin misteri, aquest perdó, quan reconeixem humilment el nostre pecat, el personal i el social, perquè també la solidaritat hi és amb el mal.

I ara, avui, ho hem escoltat d’Isaïes en la austera serenor d’aquest capvespre de Divendres Sant: “ell portava les nostres malalties, i havia pres damunt seu els nostres dolors; nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Mentre ell, per les nostres faltes, moria malferit, fet pols per les nostres culpes, complia la pena que ens torna la pau, i les seves ferides ens curaven”. Ahir vespre, en mig del silenci del carrer, la veu d’una dona, d’una mare, agraïa a Crist la curació del seu fill, que havia demanat intensament. I, també en silenci i emoció, els qui ho vam sentir ens afegíem a aquest reconeixement creient del Crist que segueix curant les nostres ferides, que n’hi ha moltes i molt diverses.

Jesús, clavat a la Creu, té aquesta força poderosa d’atracció. Ell mateix ho havia dit: “Quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi”. Ara, contemplant-lo amb els ulls de la fe i el cor enardit per l’amor, deixem que atragui de nou i ens curi de les nostres malalties, les del cos i les de l’esperit, i ens mogui a demanar un perdó sincer, carregat d’aquell penediment humil que no permeti mai més la ruptura de la fidelitat a la seva amistat, quan Ell ens ha dit tant clar: “Vosaltres sou els meus amics!”. Som convidats, idò, a agrair i viure sempre aquesta intimitat amb Jesús, per tal de fer-la extensiva a tothom amb el testimoni de la paraula i la coherència dels fets.