Pregó de Setmana Santa a Palma 2018

No sols l’abandó dels seus,

sinó l’experiència de l’abandó de Déu!

 

Paraules dites en arameu, Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?, el llenguatge més íntim après a l'infantesa i ara dit en l'extrem de la confiança, encara que sigui per pronunciar el crit més amarg de la vida, en la sensació d'abandó del darrer moment. Paraules que no són un crit de desesperació, sinó una pregària plena de humanitat i de solitud, com és tot el salm 22 i que Jesús dirigeix a Déu, el Pare. Ni una pregunta a Déu ni a nosaltres; és l'encarnació duta a la seva realització més radical. Posat als inicis de l'existència en el registre civil dels qui han nascut, ara es col·loca, també per la voluntat salvífica del Pare, en el llistat dels qui han d'afrontar l’abandó dels seus, fins el suposat abandó del Pare, pas evident cap a la mort.

 

En el rerefons de tota la pregària hi ha el «per què» més radical de la història, per al qual els homes i les dones de tots els temps han cercat amb deler una resposta. Pregunta plena de misteri que segueix i seguirà plantejada sempre. Cadascú sap quan i com es presenta.

 

Quan encara no era capellà, a finals dels anys 60, vaig demanar per parlar amb el bisbe Miquel Moncadas, acabat d'arribar a la nostra diòcesi de Menorca. Record entrar a la sala de les visites i després de saludar-lo li vaig dir: «venc per una pregunta concreta, crec que un bisbe em pot respondre, jo resposta no en trob: ¿per què existeix el mal? ¿quina és la solució?. Em va mirar somrient i només em va dir: jo tampoc no ho sé, l'origen és misteriós i solució no en té, però mira i fixa't en Jesús clavat a la creu: ¿creus que això en té d'explicació? Només sé que és viu i que ha ressuscitat! Sempre ho he retingut en el cor, com un tresor que guard en la meva vida. Aquest bisbe, em vaig dir, creu en Déu!

 

M'és molt difícil reflexionar sobre el mal si no ho faig des de la injustícia de la creu de Jesús, aquesta creu que especialment aquests dies de setmana santa miram amb tanta veneració i respecte. També m'arrabassa el cor contemplar el mal dels innocents i vull entendre la força de rebel·lia que hi ha en moltes preguntes sense resposta que molts es fan.

 

Potser d'entrada hem de distingir. Contemplant Jesús clavat a la Creu veig que hi ha moltes lectures d’un mateix drama. Existeix el mal provocat pel comportament dels homes, lligat a la guerra, al terrorisme i a la injustícia.

 

També el mal lligat a la carretera causat per les imprudències; el mal lligat a l'abús del consum d'alcohol o de productes tòxics, entre nosaltres l'heroïna, la cocaïna, l'èxtasi i les drogues de disseny...

El mal absurd i cercat en la inconsciència de la seva curiositat juvenil fins a deixar-s'hi enganxar per sempre, el mateix mal que ja està planant sobre els adolescents creant cercles de rituals obligatoris que han de freqüentar i complir amb la més estricta obligació cada cap de setmana.

 

Una espècie d’estrany atractiu que emmiralla, electritza i crea dependència. En tots aquests tipus de mal, que neixen en el cor de l'home, sí que en coneixem l'origen i també la resposta, tot i essent un misteri dolorós. La vida segons l'Esperit de Jesús és l'alternativa, quan l’opció és vèncer el mal amb el bé.  

 

Però també hi ha el mal inevitable del qui el pateix en el propi cos, sense obtenir de ningú cap explicació, el mal de la malaltia, el mal de la mort, el mal de les desgràcies provinents de forces incontrolables o desequilibris naturals... A l'hora de donar una resposta quedam sumits en la pobresa de l’atordiment silenciós o en la rebel·lió interna que ens roba la pau del cor.

 

 

Déu també suporta

la nostra pregària de protesta

 

Per això ens demanam ¿Quina sortida hi ha? També Déu ha de suportar que la nostra pregària sigui protesta, que el crit d'injustícia li sigui atribuït en un moment de reacció instintiva. Ens ho deixa dir com ho va deixar dir a Jeremies en la seva desesperació i a Job en la seva dissort. Només unes expressions de les més significatives:

 

«Ai de mi! Quina desfeta!

Se m'ha obert la ferida!

Jo pensava: com podré suportar aquest mal!

Som com una tenda devastada» (Jr 10,19-20).

 

«Maleït el dia que vaig néixer:

que ningú no proclami beneït el dia

que la mare em va infantar!

Maleït l'home que va córrer a dir a mon pare

que havia tingut un fill i li va donar una alegria!...

¿Per què aquell dia no em va matar abans de néixer?

La mare m'hauria fet de sepulcre,

les seves entranyes m'haurien portat eternament.

¿Per què vaig sortir del si matern

si havia de tastar pena i sofriments

i acabar els meus dies en la vergonya?» (Jr 20, 14-18).

 

«Que mori el dia que vaig néixer

i la nit que se’n temé que era concebut un home!

Nit que no em tancà les portes a la vida,

nit que no em privà de veure el sofriment!

¿Per què no vaig morir en el si matern

o no vaig expirar acabat de néixer?

¿Per què una falda m'acollí,

i uns pits em van alletar?

¿Per què donar la llum al qui sofreix,

i la vida a l'amargat?

Som un  home que no sap on anar:

Déu m'ha acorralat per totes bandes!

El meu pa pren regust dels meus sospirs,

els gemecs del meu dolor brollen com l'aigua.

M'arriba el que em feia més por,

em cau damunt el que més m'escarrufa.

No tenc pau ni assossec,

no trob repòs, l'ànsia m'assalta!»    (Job 3, 3.11-12.20-26)

 

Però són ells mateixos els qui amb una gran convicció de fe enmig de la desgràcia, saben respondre i elevar una pregària que ens deixa bocabadats. Fixem-nos-hi:

 

Jeremies, en els moments més difícils diu: «Quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l’alegria del meu cor. Jo port el teu nom, Déu de l’univers» (Jr 15,16).

 

I Job, en el cor de la seva desgràcia per la malaltia i el dolor pel rebuig dels seus amics, mirau quina pregària plena de fe dirigeix a Déu: «Reconec que tu ho pots tot, que no t’és impossible cap projecte. És cert, he parlat en la ignorància de coses grans que no puc copsar. Jo només et coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls. Per això ara em retract, penedit sobre la pols i la cendra» (Job 42, 2-6).

 

Com podem veure, la mateixa l’experiència viscuda ja és resposta. Ho he vist molt en el  tracte amb els malalts; d’ells he après d'ells la vivència d'una força extraordinària. Mai no he sentit un crit amarg d'abandó ni he detectat un gest de rebel·lió. Els malalts m'han ensenyat a pregar amb la pau al cor, amb l'admirable pobresa del qui accepta la contrarietat amb esperança i sap aixecar els ulls a Déu confiant la pròpia vida a les seves mans. Els he escoltat més que no he parlat perquè en ells he vist sempre un Evangeli vivent, el Crist crucificat que estima i em diu: «tot això, per a tu!».

 

Més d'una vegada he presenciat amb els ulls negats de llàgrimes la revelació de l'autèntica pobresa de les benaventurances en persones senzilles, pares i mares de família i joves en el moment de la mort que no haurien sabut dir dues paraules en públic i que en aquells moments s'han manifestat com la màxima expressió de l'amor de Déu amb una saviesa que ve de dalt.

 

Alguns m'agraïen que a les celebracions de la comunitat parroquial pregués per ells i els tinguéssim al cor com la imatge més propera i més semblant a Crist. Havíem comentat sovint que els pobres de Crist no els hem d'anar a cercar lluny perquè «els tenim sempre entre nosaltres!».

 

Jesús ho va dir i ho hem constatat, la qual cosa ens ha estat sempre un correctiu per evitar adhesions fictícies a causes que no comprometen gens i que en el fons no són més que la recerca de compensacions humanes. M'és difícil parlar d'opció pels pobres; més bé penso que són ells els qui opten per nosaltres perquè són els qui ens fan arribar amb la més gran puresa la paraula consoladora de Jesús junt amb l’exigència de l’Evangeli d’estar al seu costat, tot fent-los amb la companyia obra de misericòrdia.

 

¿Per què sempre tendim a cercar un culpable? Ens és fàcil caure en la trampa de fer la mateixa pregunta que els deixebles a Jesús: «Rabí, ¿qui va pecar perquè nasqués cec: ell o els seus pares?» (Jn 9,2). Segurament en el fons de moltes de les nostres preocupacions religioses hi ha aquest interrogant contagiat amb l'afany de cercar un culpable. Estam fets d'aquesta matèria feble que necessita ser rehabilitada i superar aquesta recerca moltes vegades maliciosa.   

 

Davant la insistència, la resposta de Jesús no es deixa esperar i mostra la convicció d'una vida en mans de Déu i diu: «No ha estat per cap pecat, ni d'ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu» (v. 3). Les malalties no són cap conseqüència del pecat. Jesús romp amb una idea molt estesa en el seu temps i ens obre a una nova interpretació per sortir al pas de nous atacs a la dignitat de la persona, provocant novament en ella el rebuig i la marginació social. No podem oblidar mai que Jesús s'ha identificat amb els malalts: «estava malalt i em vau visitar» (Mt 25, 36).

 

 

La resposta al mal és l'amor,

el nou llenguatge de la creu

 

Si negam el sentit que es pot trobar quan volem explicar la realitat del mal, Jesús ens fa veure, tanmateix, que la vida pot recuperar el sentit en el combat contra el mal. Certament, nosaltres no podem fer els mateixos miracles que fa Jesús, però hem de ser conscients que el que succeeix en la curació del cec de naixement és la seva reinserció social, mitjançant la concessió d'un estatut de subjecte, capaç d'una paraula i una decisió personal. I en el cas, fins i tot, en què això no fos del tot possible, hi ha la dedicació continuada i l'amor incondicional al malalt com a manifestació de l'obra de Déu.

 

¿Què no ho és de miracle on s'hi fa present i actiu l'amor de Jesús l'atenció preferencial que molts pares i mares dediquen als seus fills amb deficiències físiques o psíquiques, als quals s'entreguen en cos i ànima renunciant a tot per amor? 

 

¿Què no ho és també de miracle que hi hagi joves i adults que mitjançant un voluntariat permanent estan exercint amb resposta vocacional un servei desinteressat entre la gent gran que està sola i malalta, els joves malalts de la sida o abatuts per la drogoaddicció i l'alcoholisme, els malalts mentals i les famílies desestructurades o sense recursos, els adolescents i els infants del carrer sense possibilitat d'educació...?

 

El camp de la caritat i de la pastoral de la salut, amb els exclosos de la societat i els malalts rep així tota la vigència evangèlica dins les nostres comunitats cristianes i és en aquesta acció preferencial en favor dels més pobres per on ha de testimoniar l'Església la seva credibilitat.

 

 

El crit de Jesús a la creu:

resum de tot el dolor del món

 

Estam davant d’un signe de l'abisme d'un dolor infinit. El dolor que s'experimenta en el moment de la mort i que per Jesús és el moment sublim de l'amor, on es resumeix tota la història de la seva fe i de la seva esperança, la vida de pregària, el camí plegat de proves per a la seva llibertat.

 

Obscuritat i temptació xoquen en el més profund del seu esperit amb la seva entrega incondicional al Pare, una entrega quasi com segellada, fins el "sí" que el porta a la mort. Escoltem Jesús a l’hort de Getsemaní i fem-nos càrrec de la seva lluita interior i el seu patiment fins a suar sang: «Abbà, Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols» (Mc 14, 36). Aquesta experiència interior de finitud, aquesta dificultat de la vida assumida per un amor més gran i per l'esperança del creient, fa que Jesús comprengui de veritat el sofriment humà: la seva compassió per les masses (cf. p.e. Mt 9, 36; 15, 32), pels qui passen per una desgràcia o pel sofriment  (cf. Mc 1, 41; Mt 20, 34; Lc 7, 13 etc.), revelen una sensibilitat per l'amor de l'altre que sols pot tenir el qui ha sofert.

 

 

Jesús és el sofrent, que comprèn i estima, que alleuja i sosté els qui són també oprimits pel sofriment: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que som benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera» (Mt 11, 28-30).

 

És el Déu que, amb vosaltres confrares, volem mostrar a la ciutat i enmig dels pobles en una manifestació pública de fe cristiana. Aquest és el Déu cristià, el Déu que sofreix perquè estima i el Déu que estima perquè sofreix. La mort de Jesús i el sofriment solidari que comporta, realitzada des de l'experiència extrema de l'abandó del Pare, fa que tota mort i tot sofriment humans rebin un sentit radicalment nou perquè és una mort i un sofriment viscuts en l'amor.

 

Així ho havia expressat Jesús als seus deixebles en la intimitat del darrer sopar: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15, 13), i refermat encara més en les paraules del memorial que perpetuaran el sentit redemptor de la seva mort i resurrecció en l'Eucaristia: «Això és el meu cos, entregat per vosaltres" (Lc 22, 19) i «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres» (Lc 22, 20).

 

És el nou pacte d'amor que Déu fa amb nosaltres a través del seu Fill, quan Jesús se’ns dóna sagramentalment en persona perquè ens hi mantinguem fidels. D'aquesta font de vida en brolla tota l'acció de l'Església que a la vegada comunica la mateixa vida que ha rebut. Per això, ho diu el Concili Vaticà II, l'Eucaristia és font i cim de la vida cristiana, aliment i força per al camí de tots els seguidors de Jesús, especialment dels qui més sofreixen. Més encara, el papa Francesc referint-se a l’Eucaristia diu que «si bé constitueix la plenitud de la vida sagramental, no és un premi per als perfectes, sinó un generós remei i un aliment per als febles» (EG 47).

 

Quan veig que la majoria de les confraries mostrau d’una forma o altra amb els passos la creu de Jesús, ja sigui carregant-la, portant-la, clavant-hi a ella el qui és crucificat, ens estau dient que la creu és el lloc de la màxima revelació silenciosa, però és igualment el lloc de la màxima irradiació de la Vida. Si la creu representa la nostra existència real o quotidiana -i per això sempre ens presideix- és també el lloc des d'on Déu amb les paraules de Jesús ha romput el silenci i ha vençut el sofriment i la mort: «Tot s'ha complert. Llavors inclinà el cap i va entregar l'Esperit» (Jn 19, 30). Aquesta expressió significa la mort de Jesús. Però l'evangelista potser vol dir també que Jesús, crucificat i, per això mateix, enlairat, dóna l'Esperit Sant als creients.

 

 

Les confraries,

autenticitat evangèlica, sentit d’Església i ardor missioner

 

El papa Francesc ha definit les Confraries amb aquestes tres expressions: autenticitat evangèlica, sentit d’Església i ardor missioner. Són un bon pregó perquè ens conviden a viure ben cristianament la Setmana Santa, la setmana gran dels cristians que culmina amb la solemne celebració de la Pasqua de Resurrecció, ressonen una vegada més en els nostres cors les paraules de Jesús «Anau per tot el món i predicau l’Evangeli». En moltes ocasions ja havia dit que ho féssim a la llum pública. I ara més que mai. És un encàrrec entranyable, és l’encàrrec final de Jesús als seus apòstols i als qui vol deixar ben clara quina és la seva missió. També aquesta missió ha de ser la nostra.

 

Tots coneixem l’origen de les confraries i germandats i el perquè de la seva existència. Però molts es demanen sobre el perquè de la seva actualitat i vigència quan la seva existència a vegades sols es redueix a uns pocs dies a l’any i la seva identitat no queda del tot especificada com a associacions d’Església que volen respondre a una necessitat clamorosa d’avui. El papa emèrit Benet XVI, dirigint-se la Confederació de les Confraries de les diòcesis d’Itàlia, va definir les Confraries com «un conjunt de germans que, volent viure l’Evangeli amb la certesa de ser part viva de l’Església, es proposen posar en pràctica el manament de l’amor, que impulsa a obrir el cor als demés, de manera especial als qui es troben amb més dificultat». I, encara, hi afegeix: «a pesar de l’increment del benestar econòmic, encara no han desaparegut les bosses de pobresa i, per tant, avui com en el passat, queda molt per fer en el camp de la solidaritat» (10-XI-2011).

 

Això som els cristians! Més de dos mil anys d’història fent-nos presents arreu del món i donant a conèixer Jesús i l’Evangeli. Com diu el papa Francesc «som una Església en sortida, que vol fer-se present en els escenaris i en els desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l’Església, cridats a una nova sortida missionera. Cada cristià i cada comunitat discernirà qui és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli» (EG 20).

 

Germanes i germans confrares de les Confraries de Setmana Santa. També nosaltres, avui, a l’any 2018, en un món accelerat i canviant, en una societat plural, democràtica, definida com a laica per a molta gent, però plena de persones religioses que manifesten, viuen i proclamen la seva fe cristiana amb la paraula i amb el seu testimoni de vida, som convidats a fer aquesta experiència d’Església en torn del misteri pasqual de Jesús, el misteri de la seva mort i la seva resurrecció.

 

Som una Església que viu en el poble i som poble, com tants i tants altres homes i dones amb qui convivim. No som una Església afegida al poble, sinó que ella mateixa en forma part, participant, com diu el Concili Vaticà II, de les seves alegries i esperances, de les seves tristeses i angoixes. Ho hem de dir ben alt: «Tot allò que és humà ressona profundament en el nostre cor». Els batiats formam part d’aquesta comunitat humana com qualsevol altre ciutadà i sabem que l’encàrrec que ens ha fet Jesús de donar-lo a conèixer forma part de la nostra identitat i de la nostra missió. Per això, avui, més que mai, volem ser fidels a aquesta missió que ens ha encomanat el Senyor i comunicar la seva Paraula i la seva Persona a la nostra gent.

 

Tot això ho intentem fer implicant-nos-hi tots en un moment en què tenim més necessitat que mai de conversió personal i col·lectiva per tal de fer un anunci ben clar i definit de la nostra fe en Jesucrist, avalat per la nostra profunda comunió d’Església. Ho intentem fer especialment des de les nostres parròquies i comunitats, des dels moviments i associacions, des de les confraries i germandats, des de les innombrables instàncies eclesials i religioses arrelades en el cor dels nostres pobles i ciutats, allà on el missatge evangèlic pot comunicar un alè de confiança i d’esperança, allà on l’exercici de la caritat ha de fer que moltes persones que viuen en la precarietat trobin una solució als seus problemes i puguin viure amb la dignitat que ens correspon com a fills i filles de Déu. Els confrares portareu durant hores i sobre les vostres espatlles els misteris més vius del final de la vida terrena de Jesús. He vist lo molt que estimau totes les imatges que portau, amb quina delicadesa les heu preparades per a mostrar-les a tot el poble. Però sobretot demana una identificació personal i de confraria –d’unitat d’associació– amb el moment en el qual Jesús es dona a conèixer.

 

Va bé que novament ens ho demanen:

·      ¿Quin missatge volem transmetre posant unes imatges religioses enmig del carrer?

·      ¿Quin Jesús volem donar a conèixer? ¿Quina resposta voldríem provocar?

·      ¿Fins quin punt la vida de Jesús implica la meva personal i la nostra?

 

Abraçats a l’arbre de la Creu,

identificats amb Crist i amb els crucificats d’avui

 

La identificació amb Crist és la proposta concreta que ens fa abraçar a l’arbre de la creu per proclamar als quatre vents i des d'aquesta abraçada el goig de la resurrecció. Cal prendre l'exemple de Pau amb l’entusiasme amb què ho viu en la seva pròpia persona: «Estic crucificat amb Crist. Ja no som jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i  es va entregar ell mateix per mi» (Ga 2, 19-20). Crec que aquestes paraules resumeixen allò a que més pot aspirar un cristià: identificar-se totalment amb Crist.

 

Els nostres plantejaments són de vida, no de mort.  L'imperatiu que es dedueix de tot això és que no podem tancar els ulls a la realitat, sinó obrir-los de bat a bat perquè Déu mira el món amb amor i tant l'ha estimat, com diu sant Joan, que ha entregat el seu propi Fill. Sovint, per estar bé, ens evadim i creim que fent enfora el plantejament del sentit de la mort i del sofriment ja el feim fugir. Aleshores, quan tornam obrir els ulls, perquè ho hem de fer inevitablement, ens desanimam. Per això, hem de saber mirar també amb amor el Crucificat, Jesús, ens obre els ulls i el cor a saber mirar –i no defugir la mirada– tots els crucificats d'avui. Amb els ulls de la fe hem de ser conscients que sovint es posa de manifest la perversió del nostre cor, allà on descobrim que el subjecte està malejat i algú ho ha fet: cal assumir la responsabilitat que ens pertoca.

 

També amb ulls de fe hem de saber situar-nos davant del mal de les persones i de les estructures aprofundint en allò que sant Joan Pau II anomena «els mecanismes perversos de la injustícia". I més que mai, amb els mateixos ulls de la fe, contemplar que el qui ha estat penjat a la creu és Déu mateix, afectat pel nostre mal en l'home Jesús. Quan Déu passa per l'experiència del mal és perquè el vol rebentar amb totes les conseqüències.

 

Per això, som convidats a fer aquest recorregut: passar del sentiment d'abandó a l'abraçada del perdó. En el sagrament del perdó, ens fem càrrec de tota aquesta situació i li apliquem els ulls de la fe, que és la manera a través de la qual descobrim com Déu mira i estima el pecador, tot rebutjant el pecat. Atansant-me a aquesta trobada eclesial, no faig altra cosa que experimentar com Déu m'estima i em vol reconciliat, com està en mi, al meu costat i m'acompanya en la meva feblesa.

 

Potser, per superar molts prejudicis, hem de mirar més Jesús i no tant a nosaltres mateixos, repetint els arguments de sempre. És una qüestió de humilitat i de voler fer el salt d'un amor immadur que no es deixa estimar, a un amor madur que es posa disponible incondicionalment.

 

Us desig a tots una Setmana santa viscuda amb aquesta identificació plena amb Jesús i amb una major solidaritat amb els qui, en aquests moments, són crucificats com Ell a la creu del dolor, de la malaltia, de la pobresa mes severa, de la injustícia, del rebuig que nega la dignitat humana, de la incomprensió i la falta d’amor, de la crítica negativa i l’insult, de la violència de gènere, de la indiferència i l’oblit, de la soledat i la depressió... La creu que cerca cireneus per ajudar a portar-la i alleugerir el sofriment de tantes persones, homes i dones innocents que són perseguits i exclosos.

 

Pensem, però, que la creu no és la darrera paraula. Hem de descobrir i ajudar a créixer nous brots de vida, nous gèrmens de resurrecció, ja que Jesús ha ressuscitat vencent el mal, la mort i el pecat i és la font profunda de la nostra esperança, l’única raó de viure que fonamenta totes les que cada dia hem de descobrir i posar en exercici.

 

En aquest anunci de la Setmana Santa i de Pasqua per a les nostres Confraries i Germandats d’aquesta ciutat de Palma, voldria contagiar-vos un profund amor a Jesucrist i un amor profund a l’Església, que és el seu Cos, com tan bé ho defineix l’apòstol Pau als cristians de Corint i tant ha insistit el Concili Vaticà II.

Ens necessitem els uns als altres per estendre el bé a tota la societat introduint aquells nous valors que provenen de l’Evangeli i que només són possibles des d’un esforç d’unitat i des de l’amor, ja que l’amor és la pràctica de la fe (sabem una fe sense obres és morta, no existeix, és buida, pura façana...). Només aquest amor pot fer brollar dels nostres cors un sincer acte de fe, només aquest amor pot fer possible la publicitat de la nostra fe, només aquest amor a Crist i a l’Església pot llançar-nos als carrers a proclamar-ho.

 

Aquests dies, estimats germans i germanes confrares, són dies de pregària, però també de  de dir públicament què creim i en qui creim. La fe es fa pública a través vostre. Això vol dir que tenim una gran responsabilitat a l’hora de manifestar públicament aquesta fe. Dic responsabilitat perquè, si l’Església de Crist som un sol Cos i Ell és el Cap, ens estam implicant mútuament tots perquè entra en joc la coherència que hi ha d’haver sempre entre allò que som, allò que vivim, allò que celebram i allò que testimoniam amb el nostre comportament exterior. Els qui formau part de les confraries i germandats sabeu molt bé que aquesta coherència avui en vosaltres, com en tot cristià, és la que ens fa creïbles davant la societat, davant aquelles persones amb qui convivim. Som deixebles missioners –com diu el papa Francesc– no sols perquè seguim Jesús amb tot el que ell es, diu i fa, sinó que l’anunciam amb valentia i convicció, plenament confiats que sempre ens acompanya. Crist Ressuscitat és la resposta!

 

Acab amb unes paraules del papa Francesc que voldria que fossin el lema que ens ajudés a sortir en processó, a més de l’estil de viure en cristià com a confrares:

«Sortim, sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist. Preferesc una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en una embolic d'obsessions i procediments. Si alguna cosa ha d'inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l'amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida» (EG 49).

 

 

 

 

pregària

 

 

Jesús, dóna’ns el teu Esperit de Vida

 

El mal de la soledat, Senyor,

no és que estiguem sols, ho saps!

El mal és abandonar-te, fer-te el buit prescindint de tu.

 

Sentint-te abandonat del teu Pare,

només amb la companyia de dos delinqüents,

has experimentat molt més que la nostra soledat.

 

Ho has fet per fer de l'encarnació la màxima donació,

per entrar ben de ple dins el drama de moltes soledats,

per viure l'amargor de moltes famílies,

per tastar el buit existencial de molts joves,

per contrastar la decepció d'un treball aparentment infecund.

 

El mal de l'abandó és experiència de tot mal:

t'ho has carregat sobre les teves espatlles,

t'has identificat amb el servent sofrent,

t'has decidit a estimar fins a deixar-hi la vida...

Més ja no és possible.

 

Has carregat amb totes les possibilitats humanes i inhumanes,

però sense tancar-te a la confiança que Déu es mereix

i superant la sortida aparentment inevitable de la desesperació.

 

La teva màxima llibertat ha estat feta gest definitiu:

entregant el teu Esperit, ens l'has donat a nosaltres.

 

Has vingut perquè tinguem vida

i ens l’estàs donant amb abundància.