“Atrauré tothom cap a mi” (Jn 12,32)

 

Ja als inicis del cristianisme era viva aquesta pregunta ¿per què la creu de Jesús és escàndol i absurd per uns i poder i saviesa per uns altres? Estam davant d'un misteri i només és possible accedir-hi des de la fe en aquell que ha estat crucificat. La creu és un misteri perquè no sols és un enigma difícil de desfer, sinó perquè conté la profunditat del drama més humà que existeix: una mort afectada per un doble moviment: primer, per la realitat universal i indiscutible de que tots morim i, segon, per la possibilitat tristament real que l’home és capaç de matar. És el trist relat de molts dies!

 

Jesús viu en la seva persona el doble efecte d'aquest drama. I, perquè és home i Déu, aquest drama pren una nova significació amb conseqüències salvífiques per a la humanitat. Així ho entenem els cristians des de la fe i així ho anunciam. Tant, que la seva mort implica la nostra i li dóna un sentit nou: la mort ja no és la darrera paraula, perquè Déu ha intervingut en l'home Jesús a favor de tots nosaltres, homes i dones de tots els temps. Així, ha fet que la mort sigui el pas necessari per arribar a la vida.

 

Incomprensible misteri des d'una mentalitat que no accepta la intervenció de Déu. Incomprensible misteri per aquell que es resisteix a morir i no veu mes enllà. La Vida apareix en el nucli més dramàtic d'aquesta mort com el fruit que neix del gra de blat que s'ha podrit en el cor de la terra per a donar vida. "Ha arribat l'hora –diu Jesús– que el Fill de l'home serà glorificat. Us ho ben assegur: si el gra de blat, quan cau a la terra no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit" (Jn 12,23-24). Paraules que ens mouen a la confiança i omplen d'esperança i joia l'existència.

 

Al final de la setmana santa la creu queda il·luminada i ja no hi penja ningú, mai no hi hauria de penjar ningú! La llum de Pasqua ens la fa mirar amb uns ulls nous, transfigurats, els de la fe, que veuen superable el mal, la mort, el pecat i tota injustícia.