Homilia en la festa de Sant SebastiÓ, patrˇ de Palma

Des dels primers segles, just després de les persecucions, l’Església venera a sant Sebastià i sempre l’ha tingut com a referent important per a la vida dels cristians i dels pobles. Aquí, a la ciutat de Palma, és invocat especialment quan el poble és atacat per l’epidèmia de la pesta. L’any 1595, sant Sebastià és venerat com a Patró de la Ciutat i l’any 1634, substituirà l’antic Patró, l’Àngel Custodi, que també ho era de la Ciutat i del Regne de Mallorca. Un poble religiós, el nostre, que veu la intervenció de Déu enmig de la calamitat de la pesta i agraeix el miracle. Un poble senzill que sap llegir des de la fe com Déu actua enmig d’ells i els allibera del mal. Això mateix ha passat a molts altres pobles, amb els qui compartim una mateixa experiència que explica l’origen religiós de la festa que estam celebrant.

La història i, en concret els seus esdeveniments, ens fa veure que les arrels d’una festa popular són ben concretes. En el nostre cas, el poble se sent agraciat per una intervenció divina a favor seu, i converteix l’agraïment en una «tradició viva» i que sol ésser una oportunitat de renovació de molts aspectes de la vida personal i social. Si aquest és l’origen a partir del qual avui som convocats a celebrar l’Eucaristia, aquí som nosaltres per celebrar-ho i reviure d’aquesta manera allò que ens uneix i també ens dóna identitat. No ho feim separats de la resta de la ciutat, sinó plenament encarnats en ella, i volem que aquesta sigui la nostra positiva aportació.

Cadascú de nosaltres som una missió en aquesta ciutat i aquest és el sentit de la nostra presència com a cristians en el món. La nostra ciutat deixaria de ser-ho si cadascú de nosaltres es tanqués dins els seus propis interessos i no cerqués el bé de tots, allà on la confluència de valors i motius de viure fan que la decisió de ser-amb-els-altres i per-als-altres ens mou a treballar corresponsablement i pensant en tots. Viure en una ciutat o en un poble és «conviure», la qual cosa significa crear aquelles condicions que fan possible el creixement personal de cadascú i la solidaritat com obra col·lectiva. Avui, la nostra ciutat bé es mereix aquesta aportació de tots en un esforç comú per tal que la nostra convivència sigui expressió d’unitat i germanor, realitats que la fan habitable i digna de viure-hi en pau i concòrdia.

Deixau que em fixi en la Paraula de Déu que avui hem proclamat i em demani. ¿Què és aquesta «ciutat fortificada, amb muralles i baluards que la salven» de la que ens ha parlat el profeta Isaïes, sinó l’entorn que ens acull i ens ofereix a possibilitat d’habitar-hi. Una ciutat que «obre les portes –diu– a un poble just, que guarda la fidelitat i manté ferm el seu cor»? Una ciutat acollidora, que estima allò que és just, que crea al seu entorn un clima de confiança, que valora i promou la fidelitat, l’honradesa i es destaca per la seva fermesa. 

És en el cor d’aquesta nostra ciutat que feim realitat aquesta missió a la que no podem renunciar. Una missió que podem compartir més enllà dels nostres plantejaments ideològics i de les nostres creences. És ben curiós que sigui la Paraula de Déu la qui se’n faci ressò quan avui ens acaba de dir: «no deixeu mai d’estimar-vos fraternalment ni d’acollir els forasters, no aneu darrere els doblers, acontentau-vos amb allò que teniu, recordant que Déu ha dit:No et deixaré, no t’abandonaré». Per això podem dir amb tota confiança: tenc el Senyor a favor meu, no em fa por res!». La proposta és la d’un estil de vida que doni a tots la possibilitat de crear una convivència que ens dignifiqui com a persones i ens ajudi a superar diferències i enfrontaments innecessaris. És l’estil de vida que Jesús viu i ens demana que visquem, encara que això ens reporti dificultats.

Sant Sebastià ho va viure en la seva pròpia persona quan va fer objecció de consciència en el seu càrrec de servir l’emperador. Sebastià s’havia convertit en secret al cristianisme i entre els cristians feia tot el possible per ajudar als més necessitats i animava a que es mantinguessin forts davant la persecució. És impressionant com en aquests moments tant difícils i detingut ja a la presó, va convencent a tots a viure la fortalesa de la fe i a superar les pressions per apostatar. La seva fortalesa era un estímul per a mantenir-se forts davant l’amenaça de la mort.

Sant Sebastià sofreix el martiri, com tants avui a regions del món on els cristians són perseguits, detinguts i assassinats. Ell coneix les paraules de Jesús –les hem llegides a l’Evangeli– quan diu: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, la gent vos odiarà, vos esquivarà, vos ofendrà i denigrarà el vostre nom». Sant Sebastià i tants altres màrtirs saben que la seva vida està en aquesta línia i que primer han d’obeir a Déu que als qui pretenen fer-los callar o els impedeixen viure la seva fe en el cor de la societat. Quan es vol relegar l’anunci de l’Evangeli i l’acció de l’Església a l’àmbit del privat es cau en la negació d’un dels drets humans fonamentals, que és el dret a la llibertat religiosa, al mateix temps que es nega l’autèntic sentit de laïcitat, que és l’espai necessari en el qual tots hi hem de tenir cabuda, amb respecte i aportant el millor de cadascú, allò que li és propi per al bé de tots.

Quan això no es té clar, el que fem és restar, fer minvar possibilitats de créixer junts compartint allò de bo que és assumible per tots. El que hem de fer és tot el contrari, sumar, que quan sumam i tots aportam el millor del que som, aleshores multiplicam i creixem més i més en qualitat humana i espiritual, aspectes per als quals tots hi tenim capacitat. De no fer-ho així, em faria por caure en allò que el papa Francesc anomena «desertificació espiritual», que –com diu ell– «és fruit del projecte de societats que volen construir-se sense Déu o que destrueixen les seves arrels cristianes». I segueix:

«Allí, el món cristià s'està fent estèril, i s'exhaureix com una terra sobreexplotada, que esdevé arena». En altres països, la resistència violenta al cristianisme obliga els cristians a viure la seva fe gairebé d'amagat en el país que estimen. Aquesta és una altra forma molt dolorosa de desert. També la pròpia família o el propi lloc de treball pot ser aquest ambient àrid on cal conservar la fe i tractar d'irradiar-la. Però, precisament a partir de l'experiència d'aquest desert, d'aquest buit, és com podem descobrir novament l'alegria de creure, la seva importància vital per a nosaltres, homes i dones. Al desert es torna a descobrir el valor del que és essencial per viure; així, en el món contemporani, són molts els signes de la set de Déu, del sentit últim de la vida, sovint manifestats de forma implícita o negativa. I en el desert es necessiten sobretot persones de fe que, amb la seva pròpia vida, indiquin el camí cap a la Terra promesa i d'aquesta manera mantinguin viva l'esperança. En tot cas, allí som cridats a ser persones-càntirs per donar de beure als altres. De vegades el càntir es converteix en una pesada creu, però va ser precisament en la creu on, traspassat, el Senyor se'ns va entregar com a font d'aigua viva. No ens deixem robar l'esperança!» (EG 86).