Homilia en la vigília del Corpus: "Sense mi no podeu fer res" (Jn 15,5)

Ahir, en una celebració a la que vaig assistir, un va fer aquesta pregària: “Senyor, augmenta la meva fe”. És la pregària que feien els apòstols quan veien dificultat d’acceptar el missatge de Jesús, sobretot les conseqüències que hi veien darrere. Sant Pau ens acaba de parlar de la “fortalesa de la fe” (“nosaltres els forts en la fe”, com ho defineix sant Pau). Fins quin punt ho pot dir de nosaltres? La veritat és que gràcies a aquesta fortalesa podem tenir la gosadia d’ajudar als altres i fer també més forta la comunitat cristiana.

En aquesta Vetla de pregària estam contemplant i adorant el Senyor per tal d’enfortir la nostra fe. La seva mirada creuada amb la nostra fa possible una relació inusual, ben nova, que dóna un nou horitzó a la nostra vida i una orientació decisiva. La trobada amb Jesús opera aquest miracle. Tota la nostra vida queda il·luminada per una Presència. En nosaltres és una set que demana ser assaciada i que és com hem cantat “font de llibertat”. I hem dit amb el salm 110: “Venerar el Senyor és primícia de saviesa”. La saviesa, com a do de l’Esperit, és el gust per les coses de Déu.

La fortalesa de la nostra fe és per “ajudar els qui no son forts a portar les seves febleses sense buscar allò que ens plau”. Per a fer-ho necessitam aquell aliment que ens fa forts. Avui, vigília del Corpus Christi, festa del Cos i la Sang de Crist, ho hem d’escoltar d’ell mateix: “El qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida per sempre!”. Acudir a l’Eucaristia és ja viure d’una nova Presència, és rebre una força encara que un se senti feble.  El papa Francesc, citant unes paraules dels Sants Pares, ho diu així per encoratjar-vist si bé constitueix la plenitud de a vida sacramental, no és un premi per als perfectes, sinó un generós remei i aliment per als febles” (EG 47). Amb el salm 147, cantant la misericòrdia del Senyor, el seu amor immens per a tots nosaltres, hem dir que ens assacia amb la flor del blat, que s’entrega ell mateix com aliment, que per això ens dóna la seva paraula i ens fa conèixer les seves decisions.

En el text de la carta als Romans, sant Pau concreta encara més el que significa rebre aquest aliment que enforteix la nostra fe i ens anima així a ajudar als més febles. La festa del Corpus és la festa de la Caritat: “acolliu-vos els uns als altres, tal com el Crist us ha acollit, per a glòria de Déu”. Aquí sí que demanam al Senyor que ens faci entendre la llei de l’amor. Diu el papa Francesc: “Què bonic és tenir aquesta llei de l’amor!”. I afegeix: “Tots tenim simpaties i antipaties, i potser ara mateix estam enutjats amb algú. Almenys diguem al Senyor: “Senyor, jo estic enutjat amb aquest o amb aquella. Jo us demano per ell i per ella”. Resar per aquell amb qui estam irritats, és un bell pas en l’amor, és un acte evangelitzador. Fem-lo avui! No ens deixem robat l’ideal de l’amor fratern! (EG 101).

Laics i laiques, joves i majors dels nostres Moviments d’Església de Mallorca, Necessitam encarnar la nostra responsabilitat de ciutadans d'aquest món en la proximitat i la implicació amb els exclosos. Sense aquesta encarnació, les dues tasques anteriors corren el perill de convertir-nos en pensadors socials aliens al sofriment i a l'esperança dels pobres.

Finalment, necessitam arrelar el nostre servei en l'amor. Posar al servei del canvi social la nostra principal força: la de la història de Jesús, el Crist, recordada i celebrada en la nostra comunitat creient. Per tant, actuar amb justícia, estimar amb tendresa, i caminar humilment al costat del nostre Déu.

Voldria que compartíssim el goig d'escoltar sempre la resposta de Jesús a la nostra resposta a la seva pregunta: "Ara que heu entès tot això, feliços vosaltres si ho posau en pràctica" (Jn 13,17). Demano cada dia el do de ser conseqüent i poder experimentar aquesta felicitat que, al cap i a la fi, és la que pot donar sentit a la vida si és que la pensam i la vivim per als altres, com ho ha fet Jesús i tants qui l’han seguit.

 

Jesús, fes-nos entendre i viure el teu gest

 

De petits ens van acostumar a agenollar-nos.

Gest d'adoració i respecte a la teva persona.

Avui costa molt posar els genolls a terra

i ens demanam ¿per què?

¿Ignorància? ¿poca austeritat? ¿orgull personal?

Segurament un poc de tot, ens coneixes bé!

 

També a molta gent l'han acostumada

a una altra genuflexió: humiliant, despectiva...

Pobles sencers, drets no reconeguts, genocidis,

gent obligada a adorar el dictador,

obligats a agenollar-se als peus de l'explotador.

Els grans i  petits explotadors, els declarats i

els més subtils que es presenten amb pell d'ovella.

 

Als més de cinquanta anys dels Drets Humans,

¿què hem fet? ¿què hem aconseguit?

Jesús, ens demanes si t'hem entès:

¿per què ets tu el qui t'agenolles davant l'altre?

¿perquè agafes la condició d'esclau i ets lliure?

¿perquè rentes els peus i els beses?

¿perquè vols que facem igual? ¿per a  quin profit?

 

Fes que entenguem que és un acte de llibertat,

fes que entenguem que és un acte d'amor,

fes que entenguem la teva solidaritat...

 

Tu no t'has aferrat gelosament a la teva igualtat amb Déu,

has pres la condició d'esclau,

t'has abaixat i fet obedient fins a la mort,

i -quina mort!- la injusta i repel·lent mort de creu.

¿Havies d'arribar a aquest punt per a dir-nos

que havíem de tenir el mateixos sentiments que tu?

 

Però, aquesta ha estat la clau d'un nou estil, el teu,

el que explica que significa "Regne de Déu",

l'estil que es fa servei, entrega, donació total,

el que ens fa descobrir que ets present en tot germà,

per petit que sigui, per desfigurat que estigui.

 

Agenollat als seus peus ens dones a entendre

quina és la única forma de ser humil i sincer,

l'única visió del que és un germà per estimar-lo.

 

Ens dónes a entendre que els peus, només els peus,

arrosseguen tot el que és, viu i pateix la persona,

la millora perspectiva de la seva dignitat humana,

feta a imatge i semblança de Déu, bellesa infinita.