Homilia en la Solemnitat del Cos i la Sang de Crist: "Partir, repartir, compartir"

 

 

Com en tota Eucaristia, i avui més que mai per ser el Corpus, la solemnitat del Cos i la Sang de Crist, és Jesús mateix qui se’ns dóna totalment a nosaltres. Alimentar-nos d’aquest Pa de Vida –com Ell mateix es defineix– significa entrar en sintonia amb el cor de Crist, assimilar les seves eleccions, els seus pensaments, el seu comportament. Significa entrar en un dinamisme d’amor i convertir-nos en persones de pau, persones de perdó, de reconciliació, de compartir solidari. Fer allò mateix que Jesús ha fet. Creim en un Déu que, en la persona de Jesús, s’ha fet assequible i proper, que ens estima fins a l’extrem i que ha volgut quedar sempre entre nosaltres en l’Eucaristia baix els signes de pa i de vi, elements bàsics de la nostra vida quotidiana, signes de la seva presència real entre nosaltres.

 

D’aquí a poc, en el moment de la consagració, direm i escoltarem aquestes paraules que són del mateix Jesús, convidant a compartir el pa que ha partit i ha repartit: “Preniu i menjau-ne tots, que això és el meu cos”. I sant Pauho hem escoltat a la segona lectura– es feia aquesta pregunta: “El pa que nosaltres partim, ¿no és, potser, comunió amb el cos de Crist?”. Participar d’un mateix pa ens compromet a viure aquesta identificació amb Crist, que ens porta a tenir consciència que formam un sol cos, ja que tot i essent molts, participam del mateix pa. Quina força d’unitat!

 

¿Què és aquest pa? o millor dit, ¿Qui és aquest pa? La resposta la tenim ben clara a l’Evangeli que ha estat proclamat: Aquest pa és Jesús! Ell mateix ho diu i convé que assaborim bé i fem nostres les seves paraules: “Jo som el pa viu baixat del cel. Qui menja aquest pa (és a dir: qui em menja a mi), viurà per sempre!”. L’Eucaristia ens posa en comunió plena amb Jesús, totalment identificats amb ell, alimentats del que Ell és, empeltats a Ell com les sarments al cep. Tot, perquè corri dins la nostra persona la seva vida fins a dir “per Ell, amb Ell i en Ell”.

 

Havent escoltat Jesús, no crec que sigui massa difícil entendre la importància de l’Eucaristia per a la nostra vida de cristians. ¿Creïs que podríem ser cristians sense Crist, sense Ell com aliment que ens dóna vida i ens enforteix? ¿Creïs que podríem ser cristians sense l’Eucaristia? El poble d’Israel va experimentar la presència i l’ajuda de Déu enmig de la penúria del desert, sempre temptat a renegar de la seva fe, i el mannà va ser l’aliment que els va mantenir vius i forts per a fer front a totes les dificultats que anaven trobant pel camí cap a la llibertat.

 

També nosaltres estam de camí. És en aquesta peregrinació, també plena de dificultats, que Jesús ens demana que seguim fent el seu gest. Les seves paraules també són molt clares: “Feis això, que és el meu memorial”. Per això, l’Església, des de Jesús ha fet l’Eucaristia i la realitat ha estat que l’Eucaristia ha fet l’Església. Viure aquesta memòria i fer aquest gest de Jesús: “partir el pa i repartir-lo” ens posa en situació de fer el mateix sacramentalment i no deixar de fer-lo, sinó també fer-lo existencialment, és a dir, portar-lo a la vida, a fer-lo gest de cada dia en el cor de la nostra convivència humana, on l’acaparament individualista està a l’orde del dia i és una temptació constant. Posar aquest gest allà on ningú no parteix res ni vol repartir res, allà on cadascú mira només per a ell i pels seu propis interessos. No podem deixar les sense com estan!

 

Com a cada una de les nostres cases quan partim el pa a taula i ens repartim els aliments perquè tots puguem menjar, així també l’Església, que som la família de Déu en el món, no podem permetre que hi hagi algú que sofresqui per manca de lo necessari. D’aquí neix el nostre compromís de solidaritat. Només podrem compartir si hem repartit perquè abans hem partit. ¿Per què a aquells dos deixebles que marxaven decebuts cap a Emmaús se’ls van obrir els ulls de la fe quan van dir a Jesús que es quedés amb ells perquè ja es feia tard? Senzillament l’havien reconegut en el moment en què havia partit el pa! El gest era inconfusible com també ho ha de ser ara entre nosaltres.

 

Ho he escrit aquesta setmana a la portada i contraportada del Full dominical: En un món que «acapara» i s’obsessiona «acaparant», ¿no és significatiu i enormement subversiu que els cristians reunits facem el gest de partir el pa eucarístic per a repartir-lo? ¿Què canvia en la comunitat que celebra l’Eucaristia? ¿Quin canvi provoca en les nostres relacions socials i en el cor de cadascú? ¿Què feim perquè l’obsessió per «acaparar» doni pas a l’obsessió per «compartir»?

Em deia un agnòstic després de la missa a la que havia assistit amb uns amics per primera vegada: «M’ha sorprès el gest que he vist que feies: has partit el pa i has dit que ho feies com ho va fer Jesús en el darrer sopar: per repartir-lo i compartir-lo. Ho he entès bé, però ¿sou conscients del que feis quan partiu el pa i del que significa?». Per això, jo em deman moltes vegades ¿què ha de canviar en cadascú, en l’Església, en la societat, amb la quantitat d’eucaristies que celebram i feim el gest de Jesús? ¿A què ens compromet?

Us convid a que llegiu detingudament l’informe de Càritas mirant el que es fa d’acció social a Mallorca. Sota el lema “Sempre al costat de les persones”, és un esforç immens per a respondre a aquella expressió de Jesús quan davant d’una multitud abandonada i malmesa diu als seus deixebles: “Donau-los menjar vosaltres mateixos!”. A la vegada que veis el compromís de la nostra Església i la humil aportació que feim, us podreu adonar de les moltes necessitats que hi ha per cobrir. Hem de partir el nostre pa, com ho fa Jesús, hem de partir el nostre sou, el nostre temps, les nostres qualitats, els nostres coneixements..., i repartir-ho allà on hi ha més necessitat. El cor del cristià és un cor que veu on hi ha necessitat i actua en conseqüència. No tindria cap sentit que ho féssim amb el pa de l’Eucaristia i llavors no ho féssim amb els nostres germans que passen més necessitat. Per això, aquesta taula de l’Eucaristia s’allarga a totes les taules, moltes d’elles buides d’aliment, d’afecte, d’acolliment, de companyia, de tendresa, de diàleg, de justícia...

Arribar a viure el goig de compartir i veure’ns asseguts tots a la mateixa taula, ens demana haver desfet es nostres egoismes, els nostres acaparaments, les nostres aparences i hipocresies, les nostres actuacions corruptes, les nostres temptatives de divisió, de posar murs en les relacions humanes i pals a les rodes dels qui s’esforcen per acollir i acompanyar, sigui qui sigui. No podem compartir amb tranquil·litat de consciència si abans no hem repartit oportunitats per a recuperar la dignitat humana de tots i si abans d’això no ens hem partit el cor fent-lo capaç d’estimar.

Després de l’Eucaristia sortirem al carrer en processó. No és un desfile. Vol ser tot un signe de la presència que els cristians hem de fer realitat cada dia. És una peregrinació per alguns carrers de ciutat, signe i realitat de la presència de Jesucrist entre la gent, enmig de les cases. Un manifestació com tantes altres que, sortint del temple i les esglésies, vol oferir a tothom la vida de Jesucrist, tal com ens ho demana el papa Francesc quan diu “m’estim més una Església accidentada per haver sortit al carrer, que no una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats... Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida” (EG 49).

Hem d’anar a la font que alimenta aquest compromís, que és la trobada i la comunió amb Jesús, aliment que se’ns dóna a l’Eucaristia, i la trobada amb els altres germans en una taula on hi cabem tots perquè tots hi som convidats. Cada diumenge Jesús hi té un plat preparat i una cadira adossada a la taula. No tan sols mirem que no quedin buits, sinó que convidem a altres a que hi participin. Serà un goig trobar-nos-hi junts i gaudir de la presència de Jesús i de la companyia de tots.