Homilia en la Missa Crismal

Molt estimats germans preveres, “ungits” en l’ordenació sacerdotal per a pasturar el poble de Déu; molt estimats germans diaques, col·laboradors del bisbe i dels preveres en la mateixa missió de l’Església; molt estimats germans i germanes de vida consagrada, que heu abraçat la radicalitat evangèlica, i molt estimats laics i laiquesungits” en el baptisme i la confirmació, que sou majoria dins el poble de Déu, bon ferment de l’Evangeli enmig de la nostra societat.

Tots per a ser “enviats”, cadascú des de la seva vocació i en comunió, a “portar la Bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat, i als presos el retorn a la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Is 61 i Lc 4). Així es defineix Jesús la seva unció i la seva missió a l’hora de donar-se a conèixer a la sinagoga de Natzaret i proclamar potser l’homilia més curta, tot i que més densa de la historia quan, després de llegir ell mateix el text d’Isaïes, ha dit. “Això que acabau de sentir contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Allò que havia estat anunciat feia segles, ara és un fet, s’ha realitzat. Estam d’enhorabona! Amb Jesús sabem qui som, què hem de fer i cap on vol que anem.

Aquest és el programa pastoral d’una diòcesi, la línia que tantes vegades demanam i ens exigim, l’estil que l’Església de Mallorca està cridada a viure amb l’esforç de cada dia i de tots, estretament units de cor i d’esperit, vivint amb passió l’anunci de l’Evangeli a la nostra ciutat de Palma i a totes les ciutats i pobles de Part forana. No ha de quedar ni un racó sense la possibilitat de rebre l’escalf d’una comunitat, per petita que sigui, de deixebles missioners que s’han pres seriosament i de forma corresponsable l’evangelització de la nostra terra. A ella ens devem, per ella i per cadascun dels seus habitants disposats a servir com Jesús i, si importa, donar la vida com ell, sempre per amor, fonamentats en el Déu Amor, lligats per la nostra relació amb ell i entre nosaltres. Ho tenia clar Ramon Llull quan escrivia:

Demanaren a l’Amic a qui pertanyia. Respongué:- A l’amor.

- De què estàs fet?- D’amor.

- Qui t’ha engendrat?- Amor.

- On nasqueres?- En amor.

- Qui t’ha nodrit?- Amor.

- De què vius?- D’amor.

- Qui et va donar nom?- Amor.

- D’on véns?- D’amor.

- On vas?- A amor.

- On estàs?- En amor.

- Tens altra cosa més que no sigui amor?

Respongué:-Sí, culpes i torts contra el meu Amat. -Hi ha en el teu Amat perdó?

Digué l’Amic que en el seu Amat hi havia misericòrdia i justícia, i per això en ell hi tenia la seva estança entre temor i esperança.

                                                                                             (Del “Llibre d’Amic e Amat”)

Culpes i torts contra el meu Amat”. Ens queixam sovint que les coses no van com voldríem. Sovint deim que estam dividits, que els feim mal i som un mal exemple, que no ens veuen entusiasmats per Jesús, fins i tot que un cert cansament o fatiga pastoral en un moment o altre ens infecta a tots. És el nostre pecat, que té la seva arrel en el propi “jo” entronitzat, que sempre ens en fa de les seves i contra el qui hem de lluitar fins arribar a vèncer. Està de la nostra mà.

Per això, que ridícules queden, davant aquesta immensitat de l’amor de Déu i davant del bé que podem fer a tothom, les nostres desavinences, el nostre crescut orgull que ho enverina tot, les ànsies i lluites de poder entre nosaltres –quan Jesús ens diu “que no sigui així entre vosaltres”; els ajusts de comptes esperant l’ocasió de la venjança; les divisions provocades per discòrdies personals, familiars, entre grups de diferent ideologia i fins i tot entre cristians; els cops amagats disposats a atacar qualsevol moment i fer mal; les actituds provocadores; la violència mental i verbal que ha fet niu en un pensament corrupte i una comunicació enganyosa, donant peu a una voluntat feble i atemorida, lluny de desitjar la trobada amb Jesús i viure el goig de l’Evangeli.

De tot això –ja ho he diti de tot allò que s’hi assembla, n’hem de demanar perdó i hem de voler ser alliberats. És voluntat de Jesús. M’ha impressionat molt quan avui, dimecres sant, a l’Ofici de Lectura la carta als cristians hebreus ens diu: “Vetlau que ningú de vosaltres no quedi privat de la gràcia de Déu, i que no rebroti cap plançó amargant que pertorbi els altres i els contamini”. Jesús ha fet seves les paraules d’Isaïes: “curar els cors adolorits pel mal tracte rebut, donar la llibertat als captius de tota mena, la transparència lluminosa de l’amor a tots els qui n’han quedat mancats”.

Ens interessa saber com ho planteja Jesús. Veim que ell mateix es defineix amb la paraula “ungit”, era paraula que identificava el “Messies” i posava en coneixement de tothom la missió que havia de dur a terme enmig del poble i en favor del poble. “Unció” que –com diu el text profètic i l’Evangeli– prové de Déu mateix, del seu Esperit, que ha pres possessió de la seva persona. Però, lo més gran és que també nosaltres som beneficiaris d’aquesta “unció” i, per tant, partícips de la seva mateixa identitat i missió.

Germanes i germans estimats, per la primera unció rebuda en el baptismesom seus”, “possessió seva”, “poble seu”, li pertanyem! Ungits de nou en la confirmació per a ser testimonis seus enmig dels nostres ambients a qualsevol indret onsevulla que ens trobem. Constituïts així membres vius d’una Església que per voluntat de Déu està cridada a ser sagrament, signe visible i eficaç de la gracia, manifestació del seu amor a la humanitat.

Aquesta unció rebuda en el baptisme i en la confirmació per part de la majoria dels aquí presents i que avui ens acompanyau en un gest de comunió diocesana que agraïm de tot cor, en nosaltres, els pastors de l’Església, pren una significació especial en l’ordenació presbiteral. “El prevere és cridat a reproduir els sentiments i les actituds de Crist en relació amb l’Església, estimada amb tendresa mitjançant l’exercici del ministeri; per tant, se’ns demana “ser capaços d’estimar la gent amb un cor nou, gran i pur, amb autèntica renúncia de si mateix, amb entrega total, continua i fidel, i alhora amb una espècie de zel diví, amb una tendresa que fins i tot assumeixi els matisos de l’afecte matern” (PdV, 22). Ho reafirmarem avui en la renovació de les promeses sacerdotals.

En paraules del papa Francesc, “el prevere s’ha de formar de manera que el seu cor i la seva vida siguin conformes al Senyor Jesús, arribant a ser un signe de l’amor de Déu per a cada home. Íntimament unit a Crist, podrà anunciar l'Evangeli i arribar a ser instrument de la misericòrdia de Déu; conduir i corregir, intercedir i tenir cura de la vida espiritual dels confiats a ell; escoltar i acollir, responent també a les exigències i als interrogants profunds del nostre temps(Francesc, Diàleg amb els estudiants dels Col·legis Pontificis i Residències sacerdotals de Roma, 12-V-2014).

Pensem, estimats germans preveres, que la vocació presbiteral és un do, i que no el podem malversar de qualsevol manera servint interessos personals o altres interessos aliens al ministeri i ocupant la major part del dia amb ells. “Sacerdots dedicats a Déudiu el fragment que hem escoltat del llibre de l’Apocalipsi.

A tots els presents, batiats, confirmats i ordenats, la “unció” rebuda ens orienta cap a la vida cristiana. L’oli derramat sobre la nostra persona ens ha tacat amb una marca que no s’esborra. Una espècie de tatuatge que ens deixa identificats per sempre, que ha imprès “caràcter”. Tres sagraments, baptisme, confirmació i ordre sacerdotal que es reben una sola vegada per sempre, la qual cosa vol dir la impregnació espiritual que realitza sobre el qui el rep i l’orientació que pren el nostre treball pastoral i el conjunt de tota la nostra vida, totalment i sense reserves entregada al Senyor i als nostres germans. Contemplant la nostra vocació sacerdotal, hem de dir clar que no ens devem a nosaltres mateixos, sinó al nostre poble i és aquest poble el qui sap ensumar bé el camí a seguir quan sap que té un bon pastor. És per això –ho diu el papa Francesc– que “al bon capellà se’l reconeix per com va d’ungit el seu poble. Quan la gent nostra viu ungida amb l’oli de l’alegria, se li nota. Quan sent que el perfum de l’Ungit, de Crist, arriba a través nostre, s’anima a confiar-nos tot el que volen que li arribi al Senyor”. Duu ben incorporada en la seva vida la marca de Jesús, la força que desprèn, l’amor fet bondat i la tendresa que comunica.   

En una de les trobades amb els joves que es preparen per a la Confirmació vam tenir un diàleg molt viu sobre la manera com la Bíblia es refereix a l’acció de l’Esperit i ho fa a través d’uns signes visibles o uns símbols. Un tema interessant que es coneix poc i quan a l’hora de celebrar els sagraments no es coneix prou i es presta a unes cerimònies molt superficials. Després de dir quins eren els signes o símbols de la natura a través dels quals podem entendre l’acció de l’Esperit, és a dir, el vent, el colom, l’aigua, l’oli, el foc, entre altres, vaig fer la pregunta: ¿Quin d’aquests signes enteneu més? I un jove, molt ràpid, va dir: “l’oli” perquè taca i quan em faig una taca d’oli la mare em diu que “no hi ha qui la llevi”. Certament, la marca que duim de l’Esperit rebuda en els sagraments no hi ha qui ens la llevi. Estem marcats per sempre. Què bé quan en som conscients, ho entenem i ens anima a viure-ho!

La litúrgia de la Missa Crismal, en la qual beneïm els Sants Olis (oli dels catecúmens, oli dels malalts i sant Crisma) ens projecta cap a la vida cristiana i ens dóna a entendre que junt amb la unció hi va un encàrrec, una missió. Jesús va ser ungit i enviat. Nosaltres també hem estat ungits i som novament enviats. Ell hi posa la força interior i nosaltres la disponibilitat de la nostra persona per al treball.

 

Previsió, curació i consagració. És la lectura que, a la llum de la Paraula de Déu, ara vull fer per a compartir-la amb tots vosaltres en aquest dia sacerdotal tan entranyable i descobrir algun aspecte clau de la missió que el Senyor a través de l’Església ens encomana.

Prevenir. L’oli dels catecúmens es rep abans del bateig. La pregària de benedicció, preveient en la unció un símbol de fortalesa en el combat contra el mal, demana que concedeixi la seva força als qui seran batiats, en concret, que aquesta unció els faci créixer en la saviesa de les coses del cel i els doni coratge per lluitar contra el mal. És una unció de prevenció, és la força que es rep per estar preparats per a qualsevol eventualitat que pugui ser un obstacle per a desenvolupar amb normalitat la vida cristiana. I, sobretot, projecta tot el nostre treball catequètic i d’educació de la fe, com també la fortalesa amb què ho hem de dur a terme.

Curar. Ben igual l’oli dels malalts. També a la pregària de benedicció demanam que els qui siguin ungits amb aquest oli experimentin la protecció de Déu en el cos i en l’esperit i siguin deslliurats dels seus dolors i malalties. Els malalts, els primers que ha de ser atesos per la comunitat cristiana i amb una especial delicadesa amb ells, perquè són els qui sempre reben l’atenció prioritària de Jesús. La malaltia és la pobresa que més podem atendre i pal·liar. Vet aquí la importància de la pastoral de la salut a la nostra diòcesi i la seva dimensió prioritària.

Consagrar. El sant Crisma, mescla d’oli i substàncies aromàtiques, quan penetra el nostre cos actua com a força de l’Esperit sant que, d’una forma misteriosa però real, ens configura a Jesucrist, és símbol de la plenitud de la vida cristiana i ens fa partícips de la seva missió enmig del món. Per la unció del sant Crisma, com diu la pregària de benedicció, demanam que se’ns concedesquin abundosament els dons de l’Esperit sant i el creixement de l’Església. No podem minimitzar el poder de la gràcia.

Amb la prevenció, la curació i la consagració anam ben equipats i tenim els elements necessaris per a viure amb coherència i joia la nostra fe. La pastoral hi ha de comptar, no en pot prescindir de cap de les maneres. Si en prescindim queim en un activisme estèril que no ens duu més que buidor espiritual i fatiga apostòlica.

Amb molt d’encert, el papa Francesc, quan parla de la unció ho diferencia de la funció. Vol que siguem “ungits”, no “funcionaris”. Aquí tenim el gran repte, estimats germans preveres, en el to de gratuïtat que donam a la nostra vida, a la senzillesa amb que l’hem de viure, en la l’amor incondicional, en l’hàbit de la pregària, en la dedicació complerta, en l’entrega desinteressada, Pastors segons el meu cor, pastors que no es pasturen a ells mateixos, sinó que entreguen la vida, tota la vida al ramat, per amor.  D’això en tenim exemples meravellosos en el caminar senzill i discret de les nostres comunitats parroquials, famílies i grups.

Deixau-me acabar amb una confidència. Al llarg d’aquests set mesos que fa que estic amb vosaltres, especialment en les converses amb els preveres i els diaques, he pogut escoltar moltes inquietuds, compartir preocupacions i problemes, celebrar l’Eucaristia i altres sagraments, també visitar famílies i malalts, com tanta altra gent... No m’he sentit sol en cap moment, sinó molt ben acollit, estimat i acompanyat... Per això us ho vull agrair de tot cor, que Déu us ho pagui! Seguirem treballant fins que Déu ho vulgui.

Tanmateix, no tenim dret a posar-nos dificultats els uns als altres. Ja en vénen prou sense cercar-les. Aquests dies presenciam situacions insostenibles a Síria, a Egipte, al país de Jesús i tants altres indrets d’Orient i Àfrica, com també els atemptats que crucifiquen persones innocents. Tenim-los molt presents en la pregària. Se’ns demana fortalesa i una esperança activa. I, entre nosaltres, aquella paciència també esperançada que ens uneix a la creu de Jesús i ens fa disponibles a treballar amb constància per una causa comuna, a la qual –encara que sigui amb defectes i febleses– hi hem entregat la nostra vida.

Sempre, però especialment aquests dies, en moments de intimitat amb Jesús, escoltant la seva paraula, vivint en comunió de pregària i esperit solidari, disponibles a fer el bé com ell, decidits s estimar com ell, a perdonar com ell, a treballar per la justícia i la pau com ell. Aquest és el compromís d’estar amb Jesús i d’apropar-lo als altres, de sortir a cercar-los, conversar i caminar junts. La Galilea, la nostra Mallorca on vol que el trobem, és aquest immens i plural camp social de casa nostra, on s’hi fa present perquè el descobrim i el servim amb alegria i misericòrdia en els nostres germans, especialment en els més pobres, malalts i necessitats. Podem fer que un inacabable divendres sant quedi convertit en una albada de glòria. No som guardians d’un sepulcre, sinó testimonis de Crist Ressuscitat. Aquesta és la nostra més gran credencial.