Il·luminats o enlluernats

 

Dues experiències ben diferents l’una de l’altra. Que fàcil és deixar-se enlluernar quan les aspiracions són purament superficials. L’enlluernament provoca aquella ceguesa que impedeix veure amb transparència les coses com són, veure la seva veritat. L’enlluernament viu de l’aparença i no capta la realitat tal com és, ni tampoc no veu les persones tal com són. L’enlluernament pot venir de l’exterior quan quedam bocabadats per l’oferiment d’èxit sense esforç o l’adquisició de doblers fàcils; fàcilment cedim a la temptació del prestigi, del poder, de l’engany. També pot venir d’un mateix, quan impera l’orgull de posar el propi jo en el centre de tot.

 

A la pregària deim «el Senyor m’il·lumina i em salva», després d’escoltar que «el poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum», és la llum de l’alliberació, el guiatge que rep el qui necessita ser il·luminat. Si creim que Jesús és la llum del món i que nosaltres també som llum, la seva vida ha d’inundar la nostra, per tal de quedar il·luminats per la seva Paraula i per la força renovadora dels sagraments. D’aquesta manera, no sols hi veim clar des del nostre interior, sinó que percebem la bellesa de la rica varietat de la vida cristiana, que es manifesta en tanta gent senzilla i humil que viu el goig de l’Evangeli perquè s’ha trobat amb Jesús.

 

A l’Evangeli veim que Jesús plora quan, contemplant la ciutat, aquesta no es deixa il·luminar per la seva paraula i per la seva proximitat i tendresa. El dinamisme d’una Església «en sortida» haurà de ser, doncs, escampar aquesta llum que és Crist en persona i l’Evangeli, rebutjant l’enlluernament de la mundanitat espiritual que cerca més la glòria humana i el benestar personal que la glòria de Déu i els interessos de Crist. Així, reconstruïm l’Església posant-la en moviment de sortida d’ella mateixa, de missió centrada en Jesucrist i en l’atenció als pobres. Facem que moltes zones de fosca de la nostra vida personal i social quedin ben il·luminades per Crist i l’Evangeli.