Molins de vent

 

Per carretera o des de l’avió contempl el pla proper a l’aeroport. Sempre l’havia admirat amb la bellesa de tants molins que rodaven les seves aspes empeses pel vent. Crec que d’això ja fa anys... Ara és una espècie de cementiri de molins que ja no serveixen per a res. Quina llàstima! Què ha passat? El problema no és el vent. El vent segueix bufant, seguiria movent les aspes si hi fossin, seguiria produint energia i moviment, hi hauria vida. El problema és el molí, nosaltres, mig desfets, sense possibilitat d’acollir allò que els feia útils, allò pel qual havien estat creats.

 

Tot això m’ha fet pensar en la necessitat que tenim d’una forta alenada d’aire fresc que podria impulsar la nostra vida, en el moviment que hauria d’ajudar-nos a vèncer la tebiesa i a eliminar la nostra accídia. Som com a molins mig desfets, dels quals només en queda l’esquelet, sense figura, sense la fermesa que manté les aspes per a fer-les rodar quan el vent bufa. El vent hi és, l’Esperit hi és, actua, vol posar-nos en moviment de sortida i activar les turbines del nostre compromís, vent que es transforma en energia, aigua que purifica i dóna vida. Potser Déu ens demana si som molins drets o caiguts, si estam preparats per a encarar el vent que ve. Però, quin vent? Veim com la mediocritat ens domina i la tebiesa ens afebleix, vivim més d’activitats que no accions transformadores plenes de l’aire suau de l’Evangeli, coneixem el buit espiritual que pateix el nostre poble i també el llastre de la nostra indiferència. Potser convé que ens redrecem i plantem cara al vent. La nostra vida cristiana és com un molí ben construït disposat a rebre aquella ventada que tot ho neteja, aireja i comunica vida.

 

El temps d’Advent ens apropa a Nadal. La figura de Joan Baptista és clau, ja que Jesús el posa de model per a dir que és un profeta, no una canya sacsejada per un vent qualsevol. Canya ferma i molí ben construït, símbols del qui accepta que Déu ve al seu encontre, que Jesús arriba.