El compromís ciutadŕ d’unes festes

 

 

Des de fa setmanes no hem parat de celebrar festes. Partint del seu sentit originari, de les vivències que contenen, del moviment popular que provoquen, de les interpretacions i escrits que inspiren, totes ens proporcionen un motiu de goig que es comparteix i es comunica. Sempre he sentit a dir que si vols conèixer un poble mira com fa festa. I crec que és cert, perquè la festa amb tots els seus components més diversos és una manifestació del ser, del fer i de sentir d’una comunitat humana que estima les seves arrels i les vol mantenir vives.

 

Tanmateix, això no és tot. Les festes, tant si són d’origen religiós o es viuen mesclades amb expressions populars, posen de relleu tradicions vives, unides a la pròpia cultura, a la identitat col·lectiva. En el fons, tota celebració té uns motius per a ser viscuda amb sentit, ja que neix del que el poble viu, de la seva història, de les seves vicissituds, dels seus encerts. La festa sol incloure motius d’acció de gràcies i també aquells compromisos de present i de futur que es proposa dur a terme. És cert que una festa se celebra en una data concreta, però el seu esperit, si és autèntic, sincer i constructiu, hi ha de ser present durant tot l’any.

 

Aquest temps hem celebrat festes en les que s’hi troben elements religiosos i seculars, una mescla que evidencia que la fe cristiana no és aliena a la vida i que la vida en rep d’ella un sentit que la dignifica. “La sal ha de donar bon gust i la llum ha d’il·luminar” ens Jesús a l’evangeli fent-nos veure que la nostra adhesió a ell no és quelcom privat o amagat, sinó una aportació que ens dóna consciència i gust de pertànyer a un poble. D’aquí l’amor a la pròpia terra, a la pròpia llengua, a les arrels religioses i culturals, als drets que ens són propis i originals. Menysprear-ho ens portaria a ser un poble sense rostre, desfigurat. Per això, posem-hi el compromís d’estimar, de comprendre, de tolerar, de perdonar. En la rutinarietat cada dia trobam el lloc de fer-ho realitat.